05/10/2017

Catalunya a Europa: alternatives a la UE i propostes de reforma

Per Elisenda Lamana

Fa uns mesos iniciàvem el debat sobre el paper de Catalunya al món amb l’article “La Unió Europea: el marc natural d’una Catalunya independent”. En aquest primer article vam voler explicar exactament què és i com funciona la Unió Europea, per què la podem considerar essencialment un projecte liberal i pro-globalització i per què tindria sentit, per un estat petit com Catalunya, formar-ne part.

En aquest segon article voldríem seguir aprofundint en aquests arguments; tanmateix, malgrat considerem que la UE pot aportar coses molt positives a un futur Estat català, també reconeixem les seves limitacions i alguns aspectes importants que s’haurien de reformar substancialment. Per aquest motiu, en aquest segon article incorporem l’anàlisi comparativa de la UE amb d’altres institucions intergovernamentals, com l’EFTA (European Free Trade Association, Associació Europea de Lliure Comerç), l’EUCU (European Union Customs Union, Unió Duanera de la Unió Europea) i l’EEA (European Economic Area, Àrea Econòmica Europea). Malgrat aquestes institucions no tenen l’entitat de la UE, podrien substituir algunes de les funcions que aquesta desenvolupa, especialment a nivell econòmic.

Finalment, el present article també incorpora una crítica a la UE actual, proposant algunes de les reformes que s’haurien de dur a terme per tal de reduir la influència dels estats centralitzats, prioritzar el benestar dels ciutadans per sobre dels interessos partidistes, evitar els dobles criteris a l’hora d’aplicar estàndards comunitaris i, en definitiva, avançar cap a una Europa més equilibrada i descentralitzada, on el principi de subsidiarietat s’apliqui de forma més efectiva i es reconeguin subjectes polítics més enllà dels estats nació tradicionals. Ens situem, doncs, en el reformisme, a mig camí entre el federalisme naïve que afavoreix l’estatus quo i l’euroescepticisme que pretén destruir la UE.

La UE, l’EFTA, l’EEA i l’EUCU: qui és qui?

La UE, l’EFTA, l’EEA i l’EUCU són institucions intergovernamentals europees que representen diferents nivells d’integració econòmica i política, tal i com es defineixen en economia política. El primer nivell, o nivell zero, és l’autarquia (absència d’integració econòmica), seguit de la zona de lliure comerç (ZLC), la unió duanera, el mercat únic, la unió econòmica i, finalment, la unió política. Cada un d’aquests estadis significa un grau d’integració econòmica més elevat, com es mostra al següent gràfic:

Figura 1: Nivells d’integració econòmica. Font: Hofstra People – Hofstra University.

La UE hauria assolit, progressivament, l’estatus d’unió econòmica i, en alguns aspectes, s’aproxima a la unió política, ja que disposa de competències exclusives en alguns camps, com en la política de competència. Una vertadera unió política, però, consistiria en un govern federal com els dels Estats Units. Com es va argumentar a la primera part de l’article, la sobirania dels estats membres continua sent el pilar d’aquesta institució i, per tant, la UE dista molt de ser un estat federal.

L’EFTA, la ZLC formada per Noruega, Islàndia, Liechtenstein i Suïssa, se situaria en un estadi d’integració econòmica molt més inferior al de la UE. Una ZLC es basa en una sèrie d’acords que redueixen o eliminen els aranzels i les barreres tarifàries al comerç de mercaderies entre els membres d’aquesta zona, però cada país pot determinar el seu aranzel exterior. Actualment, una ZLC ofereix realment pocs avantatges de per se, més enllà de poder ajustar l’aranzel exterior i la possibilitat de negociar acords de lliure comerç amb tercers països de forma bilateral. Establir una ZLC tenia sentit fa cent anys, quan els aranzels constituïen realment la principal barrera al comerç. Després de dècades de liberalització en aquest sentit, tal i com es va explicar en l’article previ, les principals barreres al comerç i l’intercanvi de tot tipus són principalment les no-tarifàries: estàndards, normes d’origen, marc regulador, etc; en aquest sentit, el mercat únic és una eina molt més eficaç que una ZLC pel que fa a reduir ostensiblement els costos de transacció per a economies petites, obertes i amb poc poder negociador respecte als gegants comercials globals.

Tradicionalment, el conveni de l’EFTA ha comprès els productes industrials i el peix. Progressivament, però, aquest ha anat incorporant més normes i compromisos per tal d’incloure els serveis, les inversions i els contractes públics. Tot i així, el nivell d’integració econòmica a l’EFTA continua sent inferior al del mercat únic. Així mateix, l’EFTA és una organització internacional que ha anat perdent, progressivament, pes i influència, i on les oportunitats comercials serien molt més limitades. Segons dades de la pròpia EFTA, aquesta suposa un mercat de 13 milions de persones i un volum de comerç intern de poc més de 1.700 milions d’euros (dades del 2013 i 2016, respectivament). En comparació, el mercat únic comprèn 500 milions d’habitants i mou anualment centenars de bilions d’euros, essent el mercat més gran del món. L’avantatge principal de l’EFTA és que a través d’aquesta es podria accedir a l’Àrea Econòmica Europea (l’EEA), com s’explicarà més endavant.

A mig camí entre la ZLC i el mercat únic es trobaria l’EUCU o la unió duanera de la UE. La unió duanera és un acord entre estats que permet la lliure circulació de mercaderies entre aquests (reduint o abolint els aranzels interiors i els controls de duanes) i estableix un sol aranzel exterior per a tota la unió. Actualment, tots els estats de la UE formen part de la unió duanera, que també incorpora Mònaco. Turquia, San Marino i Andorra són tercers països que formen part de la unió duanera de la UE, però via acords específics que es limiten a determinats productes (per exemple, l’acord amb Turquia exclou la lliure circulació dels productes agrícoles). També cal tenir present que una unió duanera està pensada per facilitar la lliure circulació de mercaderies, essent un instrument poc útil per a regular la lliure circulació de persones, serveis i capitals, fonamentals en l’economia del coneixement.

Donat que la ZLC i la unió duanera presenten certs límits, tres dels quatre estats que formen part de l’EFTA també disposen d’accés al mercat únic europeu com a membres de l’EEA – l’Àrea Econòmica Europea – un acord entre la UE, Noruega, Islàndia i Liechtenstein. Suïssa no forma part de l’EEA però té accés al mercat únic a través d’una sèrie d’acords bilaterals que ha anat negociant amb la UE al llarg del temps. L’EEA estableix que només els membres de la UE o de l’EFTA en poden formar part; per tant, si Catalunya acabés fora de la UE una vegada independent, una bona opció seria formar part de l’EEA via l’EFTA. Tanmateix, cal tenir en compte que els estats de l’EEA poden accedir al mercat únic a canvi de contribuir al pressupost comunitari i acceptant bona part de la legislació comunitària sense poder influir-hi, és a dir, sense tenir representació com a estat membre al Consell, fet que és clau per a gaudir plenament dels avantatges d’aquest club d’estats que és la UE i per impulsar-hi algun tipus de reforma des de dins. Per altra banda, els estats de l’EEA fora de la UE tampoc es beneficien d’algunes polítiques comunes com l’agricultura i la ramaderia, la unió duanera, la política exterior comuna i la política de seguretat comuna.

Però si els quatre estats de l’EFTA han acabat buscant, d’una forma o altra, l’accés al mercat únic, per què no formen part directament de la UE? La resposta és que els quatre estats es poden “permetre el luxe” de no formar part d’un marc institucional com és la UE perquè disposen de recursos naturals i/o avantatges competitius especials que no els interessa supeditar al mercat comú. Si Catalunya disposés de petroli o gas natural, per exemple, una vegada independent la seva posició negociadora davant la resta de veïns europeus i grans potències es veuria enormement augmentada. Catalunya, encara que no formés part de la UE, podria vendre la seva energia als estats membres i així finançar les seves necessitats a curt i mitjà termini, mentre es consolida com a Estat i desenvolupa tractats de lliure comerç o acords bilaterals amb tercers països. L’altra opció per a poder consolidar una posició negociadora sòlida respecte a tercers països seria desenvolupar algun tipus d’avantatge institucional específic, com configurar-se com a refugi fiscal o com a enclavament estratègic. El problema és que aquesta opció requereix temps: el dia 1 de la independència, però, Catalunya necessitarà accés als mercats si vol mantenir viu el seu sistema financer i empresarial. El fet d’haver d’esperar ni que sigui uns pocs anys a obtenir rèdit del nou marc institucional seria costós per al país, a no ser que es pugui accedir a fonts de finançament alternatives, com ajuda financera de tercers països. Aquesta possibilitat, però, a dia d’avui es desconeix.

La UE hauria assolit, progressivament, l’estatus d’unió econòmica i, en alguns aspectes, s’aproxima a la unió política, ja que disposa de competències exclusives en alguns camps, com en la política de competència. Una vertadera unió política, però, consistiria en un govern federal com els dels Estats Units. Com es va argumentar a la primera part de l’article, la sobirania dels estats membres continua sent el pilar d’aquesta institució i, per tant, la UE dista molt de ser un estat federal.

L’EFTA, la ZLC formada per Noruega, Islàndia, Liechtenstein i Suïssa, se situaria en un estadi d’integració econòmica molt més inferior al de la UE. Una ZLC es basa en una sèrie d’acords que redueixen o eliminen els aranzels i les barreres tarifàries al comerç de mercaderies entre els membres d’aquesta zona, però cada país pot determinar el seu aranzel exterior. Actualment, una ZLC ofereix realment pocs avantatges de per se, més enllà de poder ajustar l’aranzel exterior i la possibilitat de negociar acords de lliure comerç amb tercers països de forma bilateral. Establir una ZLC tenia sentit fa cent anys, quan els aranzels constituïen realment la principal barrera al comerç. Després de dècades de liberalització en aquest sentit, tal i com es va explicar en l’article previ, les principals barreres al comerç i l’intercanvi de tot tipus són principalment les no-tarifàries: estàndards, normes d’origen, marc regulador, etc; en aquest sentit, el mercat únic és una eina molt més eficaç que una ZLC pel que fa a reduir ostensiblement els costos de transacció per a economies petites, obertes i amb poc poder negociador respecte als gegants comercials globals.

Tradicionalment, el conveni de l’EFTA ha comprès els productes industrials i el peix. Progressivament, però, aquest ha anat incorporant més normes i compromisos per tal d’incloure els serveis, les inversions i els contractes públics. Tot i així, el nivell d’integració econòmica a l’EFTA continua sent inferior al del mercat únic. Així mateix, l’EFTA és una organització internacional que ha anat perdent, progressivament, pes i influència, i on les oportunitats comercials serien molt més limitades. Segons dades de la pròpia EFTA, aquesta suposa un mercat de 13 milions de persones i un volum de comerç intern de poc més de 1.700 milions d’euros (dades del 2013 i 2016, respectivament). En comparació, el mercat únic comprèn 500 milions d’habitants i mou anualment centenars de bilions d’euros, essent el mercat més gran del món. L’avantatge principal de l’EFTA és que a través d’aquesta es podria accedir a l’Àrea Econòmica Europea (l’EEA), com s’explicarà més endavant.

A mig camí entre la ZLC i el mercat únic es trobaria l’EUCU o la unió duanera de la UE. La unió duanera és un acord entre estats que permet la lliure circulació de mercaderies entre aquests (reduint o abolint els aranzels interiors i els controls de duanes) i estableix un sol aranzel exterior per a tota la unió. Actualment, tots els estats de la UE formen part de la unió duanera, que també incorpora Mònaco. Turquia, San Marino i Andorra són tercers països que formen part de la unió duanera de la UE, però via acords específics que es limiten a determinats productes (per exemple, l’acord amb Turquia exclou la lliure circulació dels productes agrícoles). També cal tenir present que una unió duanera està pensada per facilitar la lliure circulació de mercaderies, essent un instrument poc útil per a regular la lliure circulació de persones, serveis i capitals, fonamentals en l’economia del coneixement.

Donat que la ZLC i la unió duanera presenten certs límits, tres dels quatre estats que formen part de l’EFTA també disposen d’accés al mercat únic europeu com a membres de l’EEA – l’Àrea Econòmica Europea – un acord entre la UE, Noruega, Islàndia i Liechtenstein. Suïssa no forma part de l’EEA però té accés al mercat únic a través d’una sèrie d’acords bilaterals que ha anat negociant amb la UE al llarg del temps. L’EEA estableix que només els membres de la UE o de l’EFTA en poden formar part; per tant, si Catalunya acabés fora de la UE una vegada independent, una bona opció seria formar part de l’EEA via l’EFTA. Tanmateix, cal tenir en compte que els estats de l’EEA poden accedir al mercat únic a canvi de contribuir al pressupost comunitari i acceptant bona part de la legislació comunitària sense poder influir-hi, és a dir, sense tenir representació com a estat membre al Consell, fet que és clau per a gaudir plenament dels avantatges d’aquest club d’estats que és la UE i per impulsar-hi algun tipus de reforma des de dins. Per altra banda, els estats de l’EEA fora de la UE tampoc es beneficien d’algunes polítiques comunes com l’agricultura i la ramaderia, la unió duanera, la política exterior comuna i la política de seguretat comuna.

Però si els quatre estats de l’EFTA han acabat buscant, d’una forma o altra, l’accés al mercat únic, per què no formen part directament de la UE? La resposta és que els quatre estats es poden “permetre el luxe” de no formar part d’un marc institucional com és la UE perquè disposen de recursos naturals i/o avantatges competitius especials que no els interessa supeditar al mercat comú. Si Catalunya disposés de petroli o gas natural, per exemple, una vegada independent la seva posició negociadora davant la resta de veïns europeus i grans potències es veuria enormement augmentada. Catalunya, encara que no formés part de la UE, podria vendre la seva energia als estats membres i així finançar les seves necessitats a curt i mitjà termini, mentre es consolida com a Estat i desenvolupa tractats de lliure comerç o acords bilaterals amb tercers països. L’altra opció per a poder consolidar una posició negociadora sòlida respecte a tercers països seria desenvolupar algun tipus d’avantatge institucional específic, com configurar-se com a refugi fiscal o com a enclavament estratègic . El problema és que aquesta opció requereix temps: el dia 1 de la independència, però, Catalunya necessitarà accés als mercats si vol mantenir viu el seu sistema financer i empresarial. El fet d’haver d’esperar ni que sigui uns pocs anys a obtenir rèdit del nou marc institucional seria costós per al país, a no ser que es pugui accedir a fonts de finançament alternatives, com ajuda financera de tercers països. Aquesta possibilitat, però, a dia d’avui es desconeix.

Pel que fa a la lliure circulació de persones, aquesta està garantida a l’EEA. En conseqüència, els ciutadans de l’EEA (UE més EFTA menys Suïssa) poden desplaçar-se i desenvolupar una activitat econòmica a qualsevol país de la mateixa EEA sense ser discriminats per motius de nacionalitat. Segons aquest acord, les persones no actives econòmicament, com els pensionistes, els estudiants o les famílies dels treballadors, també tenen dret a moure’s lliurement i residir a qualsevol país de l’EEA. Pel que fa a Suïssa, que no forma part de l’EEA, va establir un acord bilateral específic amb la UE per regular aquest punt. Per últim, cal destacar l’Espai Schengen, que és un altre acord específic entre estats, independent dels que hem esmentat fins ara, que aboleix el control de passaports a los fronteres dels estats que el conformen. Tots els estats de la UE menys Polònia i el Regne Unit i els quatre països de l’EFTA formen part de Schengen.

Al següent gràfic es pot veure de manera més clara com es distribueix aquest entramat d’organitzacions i acords intergovernamentals:

Figura 2: Entitats supranacionals i acords intergovernamentals a Europa. Font: Commons Wikimedia.

En resum: hi ha vida més enllà de la UE per a un futur Estat català? A nivell econòmic, clarament sí. Catalunya podria participar dels diferents estadis d’integració econòmica amb d’altres països via els acords prèviament esmentats.

Un aspecte interessant de la UE, però, és que ofereix una posició negociadora relativament més sòlida als estats petits sense avantatges competitius especials, com seria Catalunya. En una negociació bilateral amb una potència comercial, quin avantatge competitiu podria oferir Catalunya a un país com els Estats Units? Amb el Brexit, un país consolidat i amb un cos diplomàtic de primera línia com el Regne Unit, dedicarà anys i un esforç titànic (el major esforç des de la Segona Guerra Mundial, s’ha arribat a afirmar) per tal d’establir un nou marc de cooperació amb la UE i, a la vegada, teixir nous acords comercials amb la resta de països del món. Establir nous acords comercials és costós, sobretot perquè el diable està en els detalls de les barreres no tarifàries i no pas en els aranzels, com s’ha argumentat. Catalunya, com a membre de la UE, es podria beneficiar del TTIP (Tractat de Lliure Comerç i Inversió amb els Estats Units), del CETA (Tractat de Lliure Comerç amb el Canadà) o de futurs tractats de lliure comerç sense haver d’iniciar costoses negociacions i sense haver de cedir excessivament posicions a favor del gegant comercial. Cedint el poder negociador a la UE, doncs, Catalunya ampliaria de facto la seva sobirania, com es va argumentar a la primera part d’aquest article.

Així mateix, i com ja s’ha mencionat, el dia de la independència + 1 Catalunya haurà de seguir finançant-se als mercats internacionals (especialment si adquireix la part del deute espanyol que li correspondria com a ex-CCAA), i això requerirà que els creditors i els inversors percebin Catalunya com un país segur i fiable per invertir i prestar diners al seu govern per a que aquest pugui fer front a les nòmines dels seus funcionaris i a finançar els serveis públics més bàsics. El mercat comú i l’Eurozona oferirien, a curt termini, aquesta fiabilitat per a un país que encara no disposa d’institucions essencials, com un cos diplomàtic capaç de negociar acords bilaterals o un banc central.

Finalment, pel que fa a l’euro, Catalunya podria seguir utilitzant-lo, ja que no és necessari ser un estat membre de la UE per fer-ne ús. L’euro és la segona moneda de reserva del món i països petits com Andorra, Mònaco, San Marino o el Vaticà l’empren com a moneda domèstica i han tancat acords amb la UE pels quals tenen dret a produir quantitats limitades de monedes (no de bitllets). La Comissió Europea explica aquesta casuística aquí. Per la seva banda, Kosovo i Montenegro han adoptat l’euro com a moneda domèstica unilateralment, sense cap acord amb la UE.

La UE: un entorn que afavoreix el creixement econòmic i la consolidació institucional

Però no és només a curt termini, ni en els aspectes econòmics i financers, que Catalunya es podria beneficiar del fet de ser un estat membre més de la Unió Europea. Des del 1986, Catalunya està institucionalment integrada al marc de la UE. Així mateix, la UE (o, més generalment, Europa) sempre ha estat un horitzó atractiu per a la societat catalana, molt abans que aquesta accedís al mercat comú o a l’Eurozona. “Europa” ha significat, tradicionalment, progrés econòmic i social, inspiració cultural i modernitat. I és que, actualment, la Unió Europea és el marc institucional que dóna cabuda a alguns dels estats amb majors quotes de llibertat individual i econòmica, més competitius i amb major qualitat de vida del planeta.

Un altre aspecte essencial de la UE és la seva capacitat d’exercir de pol de pressió per a la implementació i consolidació de reformes estructurals. Malgrat la mala fama que han assolit durant la crisis econòmica, la UE ha promogut reformes estructurals als mercats laborals, sistemes fiscals i sistemes de pensions dels estats membres des de fa dècades. I ho ha fet, essencialment, des de la Comissió Europea – que actua en aquest sentit com a comunitat epistèmica – però també des de fòrums multilaterals, com els processos de Cardiff o Luxemburg.

Aquest aspecte podria entendre’s com una restricció a la sobirania; és cert, per una banda, que aquesta pressió soft de la UE – especialment de la Comissió Europea – per a que molts països iniciïn reformes estructurals en certs camps redueix les opcions possibles pel que fa a escollir polítiques públiques. Per altra banda, però, aquesta pressió ha estat essencial per a que molts països, especialment els de l’anomenat Club Med, afrontessin reformes que, de no ser per la UE, no haguessin encarat mai, amb nefastes conseqüències per al creixement econòmic i la consolidació institucional a llarg termini. I, tot i així, malgrat l’afany uniformitzador de la CE, encara observem diferències substancials entre models institucionals, com es va argumentar en l’anterior article. Aquest fet posa en evidència que, per molta pressió que s’exerceixi des de Brussel·les, els estats continuen sent els últims legitimitzadors i impulsors de polítiques públiques. Inclús els estats rescatats durant la crisi, com Grècia i Espanya, no han acabat d’implementar totes les recomanacions de Brussel·les pel que fa al mercat laboral o el sistema fiscal ni de bon tros.

Catalunya, una vegada independent, es podria beneficia enormement d’aquest pool de bones pràctiques que és la UE en matèria de polítiques públiques, especialment pel que fa al mercat laboral, el sistema fiscal i les pensions. Fins ara, com a CCAA, Catalunya ha quedat pràcticament aïllada dels fòrums bones pràctiques esmentats. Aquest relatiu aïllament ha estat també perjudicial per al debat sobre polítiques públiques a Catalunya, lamentablement encara molt polititzat i amb un substrat ideològic incrustat que l’allunya de les polítiques públiques basades en evidència que són l’estendard de l’Europa més avançada. Formant part de la UE, un Estat català no tindria ja cap excusa per trencar amb la dependència institucional espanyola i aplicar polítiques i reformes en la línia dels estats membres més exemplars, amb l’objectiu d’afrontar els reptes estructurals com l’envelliment població, el canvi climàtic, la dependència energètica, etc.

Ningú no és perfecte: una crítica (liberal) a la UE

Que romandre a la UE sigui, raonablement, el més convenient per una Catalunya independent, especialment durant els primers anys, no implica que la UE actual sigui el paradigma del millor dels móns possibles. Com lamentablement s’ha evidenciat els darrers dies, la UE és un club d’estats per allò bo i també per allò dolent. El silenci de la Comissió Europea davant la vulneració de drets fonamentals a l’Estat espanyol, inclòs l’ús de la violència contra la població civil a Catalunya, ha posat en evidència el que ja alguns periodistes i europarlamentaris han titllat de “doble criteri”. Segons aquest, la Comissió seria molt crítica i intervencionista pel que fa a la vulneració de l’Estat de dret en països com Polònia, Hongria i, àdhuc, Turquia – que no forma part de la UE – i, en canvi, excessivament tolerant amb les males praxis pel que fa a la separació de poders i la vulneració als drets civils a països com Espanya, les quals s’han internacionalitzar aquests dies després de l’ominosa actuació de l’Estat per tal d’aturar el referèndum de l’1 d’octubre.

Davant del silenci de la Comissió Europea, és comprensible que bona part de la societat catalana, inclús la més europeista, s’hagi sentit decebuda. En aquest punt, però, retorno a un dels arguments de la primera part de l’article: la UE s’ha d’entendre com un projecte a llarg termini que sabem quan s’inicià però que encara no s’ha completat, si és que s’ha de completar. Així com no és del tot rigorós equiparar govern amb institucions, tampoc ho és confondre la UE com a projecte amb les majories de govern del moment i el rol específic de la Comissió Juncker. El mainstream polític actual és clarament poc favorable a la secessió i, això, sumat al fet que la Comissió Europea no és tan independent dels estats com ho havia arribat a ser històricament (pensem, per exemple, en la Comissió Delors), és una part de l’explicació d’aquest silenci. Tanmateix, la UE no és només la Comissió Europea; al llarg dels darrers dies, representants institucionals de parlaments nacionals i del Parlament Europeu i, fins i tot, dos primers ministres (el belga i l’eslovè) han expressat obertament el seu rebuig a les actuacions de l’Estat espanyol. Així mateix, un nombre creixent de periodistes internacionals (alguns dels quals gens sospitosos de ser euroescèptics, al contrari) ha qüestionat obertament el paper de la Comissió respecte a la qüestió catalana. Finalment, el passat dimecres 4 d’octubre va tenir lloc al Parlament Europeu un debat obert que tractà específicament la vulneració dels drets fonamentals per part de l’Estat espanyol durant les darreres setmanes. Malgrat les famílies polítiques majoritàries van donar suport a l’Estat espanyol, d’altres grups polítics que volen reformar la UE, com els Verds i els Reformistes, van criticar durament el doble criteri, el silenci de la Comissió i la vulneració de drets per part de l’Estat.

La incomoditat dels actors que conformen la UE és, doncs, cada vegada més generalitzada, i la pressió envers la Comissió comença a ser insostenible. El cas català, doncs, ja no es pot considerar un afer intern sinó un afer europeu; que les institucions europees s’impliquin en el debat sobre la violació dels drets fonamentals i l’ús de la violència desproporcionada per a garantir l’ordre constitucional és quasi més essencial per a la UE que per a l’Estat espanyol, ja que indicaria que, efectivament, una reforma democràtica és possible a nivell europeu. Contràriament, si les institucions europees es neguen a intervenir, serà molt difícil en un futur sostenir que són les garants de valors com la pau (no oblidem que la UE va rebre el Nobel de la Pau el 2012) o el respecte als drets civils i llibertats individuals. La credibilitat de la UE, doncs, està en joc aquests dies. Si els principals grups polítics europeus renuncien a la defensa dels valors fonamentals de la UE, el projecte europeu se’n pot ser ressentir fins al punt de perdre tota la legitimitat que li queda.

Un altre aspecte qüestionable de la UE, més estructural, és la seva excessiva dependència en els estats nació tradicionals. Com s’ha anat augmentant al llarg d’aquests dos articles, l’estat és la unitat de mesura de la UE, el seu legitimador últim i el motor de tota reforma que pretengui ser perdurable en el temps. Els estats seran favorables a reformes que impliquin ampliar la sobirania, però mai a perdre-la a favor d’institucions supranacionals que puguin prendre decisions al marge dels estats i que rendeixin comptes directament a la ciutadania europea (per exemple, un Parlament Europeu que actuï com a tal, és a dir, legislant, i que sigui escollit en unes eleccions europees de veritat, amb partits panaeuropeus). Per aquest motiu l’Europa federal que alguns somien és, actualment, una paradoxa, ja que difícilment serà impulsada des dels estats, i menys encara des d’aquells estats més centralitzats i jacobins. Quan Macron, doncs, parla de reforçar la sobirania europea, en el fons està dient que vol ampliar la sobirania francesa a nivell europeu, no que vulgui cedir sobirania de l’estat francès a una institució supranacional més democràtica, ja que això significaria el principi de la fi dels estats nació tradicionals.

Aquest model estatista de la UE actual – que és, majoritàriament, el model francès, espanyol i italià – dista molt d’un model d’estat liberal, descentralitzat, on existeixin ens subestatals que puguin exercir sobirania, si aquesta és la voluntat dels ciutadans, i rendeixin comptes als seus contribuents. Aquest darrer seria el paradigma de l’Europa de les regions o l’Europa de les ciutats. En gran part, aquest model és defensat per estats petits i oberts amb vocació comercial, com els Països Baixos o Dinamarca, i àdhuc per estats federals com Alemanya, que sempre s’ha mostrat molt reticent a construir un macro-estat europeu sens assegurar primer mecanismes de rendició de comptes que puguin evitar l’abús de poder i el risc moral. El Regne Unit, a la seva manera, també era una potent assegurança que contenia, com un dic, l’ambició jacobina d’aplicar un fals federalisme a nivell europeu només per engrossir encara més uns estats atrofiats i centralitzats. Per això la sortida del Regne Unit de la UE és, possiblement, una mala notícia per al Regne Unit, però sobretot ho és per a la UE, en tant que estats com França i Espanya, i el model que representen, guanyen més pes relatiu.

Per estructura econòmica i característiques geogràfiques, tindria sentit que l’Estat català s’alineés amb aquells territoris que afavoreixen la descentralització del poder, l’obertura i la rendició de comptes a diversos nivells administratius. Seria, almenys, irònic que un estat català independent repliqués aquell model institucional jacobí espanyol i francès del qual porta temps intentant desmarcar-se. En aquest sentit, un estat català podria ser positiu per a una futura reforma de la UE que llimés el poder dels estats nació tradicionals a favor d’una visió més favorable a les perifèries i les ciutats. La UE necessita, indubtablement, una reforma en aquest sentit, liderada per països de tradició federal, i no pas una reforma liderada per l’estat més jacobí i xovinista d’Europa, com la proposada recentment per Macron. Per aquest motiu, una Catalunya dins de la UE no només seria interessant per a Catalunya, sinó per a la pròpia UE. Sense exagerar, es podria afirmar que la revolta catalana és realment l’última oportunitat que té la UE per reformar-se i perdurar en el temps.

Conclusions

Fa uns mesos iniciàvem el debat sobre el paper de Catalunya al món amb l’article “La Unió Europea: el marc natural d’una Catalunya independent”. En aquest primer article vam voler explicar exactament què és i com funciona la Unió Europea, per què la podem considerar essencialment un projecte liberal i pro-globalització i per què tindria sentit, per un estat petit com Catalunya, formar-ne part.

En aquest segon article voldríem seguir aprofundint en aquests arguments; tanmateix, malgrat considerem que la UE pot aportar coses molt positives a un futur Estat català, també reconeixem les seves limitacions i alguns aspectes importants que s’haurien de reformar substancialment. Per aquest motiu, en aquest segon article incorporem l’anàlisi comparativa de la UE amb d’altres institucions intergovernamentals, com l’EFTA (European Free Trade Association, Associació Europea de Lliure Comerç), l’EUCU (European Union Customs Union, Unió Duanera de la Unió Europea) i l’EEA (European Economic Area, Àrea Econòmica Europea). Malgrat aquestes institucions no tenen l’entitat de la UE, podrien substituir algunes de les funcions que aquesta desenvolupa, especialment a nivell econòmic.

Finalment, el present article també incorpora una crítica a la UE actual, proposant algunes de les reformes que s’haurien de dur a terme per tal de reduir la influència dels estats centralitzats, prioritzar el benestar dels ciutadans per sobre dels interessos partidistes, evitar els dobles criteris a l’hora d’aplicar estàndards comunitaris i, en definitiva, avançar cap a una Europa més equilibrada i descentralitzada, on el principi de subsidiarietat s’apliqui de forma més efectiva i es reconeguin subjectes polítics més enllà dels estats nació tradicionals. Ens situem, doncs, en el reformisme, a mig camí entre el federalisme naïve que afavoreix l’estatus quo i l’euroescepticisme que pretén destruir la UE.

© Catalans Lliures 2017