05/01/2018

Defensar la propietat per defensar la ‘classe treballadora’

Per Catalans Lliures

Introducció

 

La problemàtica de l’habitatge ha generat a Catalunya, de forma persistent, un dels moviments socials més actius de l’última dècada. Des de V de Vivienda fins al Sindicat de Llogaters, passant per la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), la problemàtica habitacional ha tingut un paper central al debat polític català gràcies a la incidència pública d’aquests col·lectius. Una incidència que s’explica, en part, per les carències de l’acció de l’administració en els moments més àlgids de la crisi de les execucions hipotecàries.

Però el moviment d’ocupacions il·legals recolzat per la PAH i altres grups com a solució extrema ha tingut efectes perniciosos sobre el mateix subjecte que han dit defensar: les persones que es troben als trams de renda més baixos pel que fa a renda disponible bruta. La generalització de les ocupacions il·legals d’habitatge quan el moviment de la PAH ha perdut força al carrer ha creat greus problemes de seguretat jurídica als barris més populars. Una afirmació en la qual coincideixen els diferents operadors jurídics i l’administració.

Aquest article vol posar llum a la problemàtica a partir d’un cas d’estudi, el de Mataró, que ha estat la primera ciutat a demanar canvis regulatius sobre les ocupacions d’habitatges de primera vivenda, de titularitat pública i d’entitats sense ànim de lucre. Però és això suficient?

 

Lluny de solucions ideologitzades

 

Se li atribueix al ministre de l‘habitatge en temps de Franco, l’arquitecte José Luis Arrese, la polèmica frase “no volem una Espanya de proletaris sinó de propietaris”. Aquesta sentència, pronunciada el 1959, fou tota una declaració d’intencions que ha determinat el règim d’habitatge predominant a l’Estat espanyol encara a dia d’avui i, de retruc, el de Catalunya. Segons dades aportades per Fotocasa l’any passat, el 84% dels espanyols són propietaris de, com a mínim, un habitatge. I d’aquesta xifra, un 16% en tenen dues o més. A Catalunya la dada es troba lleugerament per sota, amb un 74%, però ocupa el segon lloc rere Madrid pel que fa al mercat de compra estatal: un 18% del total.

És cert, el mercat canvia. L’informe Bankinter de 2017 constata la tendència a l’apogeu del lloguer i un creixement espectacular de la compra d’habitatge utilitzada front la nova construcció. També canvien els perfils: qui compra es ven la pròpia llar per trobar-ne una de millor i la davallada pel que fa a concessió de crèdit afecta els més joves a l’hora d’optar al règim de propietat. Però convé no fer-se trampes al solitari. És, com a mínim, imprecís emprar de forma abusiva les categories de classe i confrontar una suposada classe treballadora a una classe rentista.

La ràtio d’esforç financer per adquirir un habitatge és relativament alta, si el comparem amb altres països de la Unió Europea (UE) i inclou, també, els propietaris d’un primer immoble.  Això inclou persones situades en trams baixos de renda familiar disponible bruta. Fins i tot des de posicions inscrites al marxisme es reconeix que, com a mínim a l’imaginari, tenir una llar en propietat ha operat com un dispositiu essencial pel que fa a la promesa de mobilitat ascendent entre generacions. Deixar una casa en herència als fills es considera una inversió per la qual val la pena assumir sacrificis. Una forma d’obrir un nou horitzó d’oportunitats.

Així, la perifèria de les ciutats catalanes és plena de famílies que, amb un esforç notori, hi han adquirit un immoble. És cert que la crisi ha colpejat amb força molts barris catalans, i Mataró ofereix un bon exemple en aquest sentit. Segons dades del mateix consistori maresmenc, entre 2008 i 2014 al partit judicial de la ciutat s’hi han executat més de 2.600 desnonaments.

La dada cal dimensionar-la, ja que, a més de Mataró, aquest partit és el d’una quinzena de municipis més. És molt difícil accedir a xifres fefaents amb què bastir polítiques concretes, fins i tot per a l’administració. Però els indicis mostren una fotografia que convé tenir en compte per trencar tòpics i plantejar solucions que se sobreposin a receptes ideologitzades. La temptació de voler fer encaixar la realitat de barris populars de la ciutat com el de Cerdanyola, la Llàntia o Rocafonda a idees preestablertes ha estat una constant que no ha permès actuar amb cel·leritat davant d’una nova problemàtica: l’ocupació d’immobles destinats a ús social, primeres vivendes i propietat d’entitats sense ànim de lucre.

I diversos operadors jurídics i càrrecs tècnics i policials coincideixen a diagnosticar que la legitimació de les ocupacions de grups pro-dret a l’habitatge d’immobles d’entitats bancàries han tingut un paper en tot plegat. Una iniciativa que a Mataró, com a cas d’estudi, lluny de solucionar la problemàtica habitacional ha desembocat en la imposició de la llei del més fort a l’hora d’optar a un habitatge i ha produït significatius conflictes veïnals.

 

La dimensió del problema

 

La Unitat de Convivència i Civisme de la Policial Local de Mataró ha treballat en 111 expedients d’ocupació des de la seva creació. El problema s’ha començat a documentar a través d’una comissió local amb què gestionar el risc per a la seguretat i la convivència derivat de l’usurpació d’habitatges. Des de 2008, hi ha documentades prop de 450 incidències amb ocupacions a tota la ciutat. Una xifra que cal no confondre amb la d’ocupacions il·legals: cada cop que es trucava en relació a una incidència amb un ocupant es registrava.

En base a aquests i altres indicis, el consistori mataroní calcula que prop del 25% dels 3.400 habitatges buits que hi ha a la ciutat es trobarien ocupats de manera il·legal, el que dispararia la xifra a 850. Els operadors jurídics entenen una ocupació com a il·legal quan es dóna sense el permís dels seus legítims propietaris. I la majoria de les ocupacions són en perjudici de grans tenidors, com entitats bancàries. Però que les fulles no tapin el bosc: l’ocupació de l’immoble és només la punta de l’iceberg de les problemàtiques de convivència que genera el fenomen.

La manipulació del quadre elèctric que acostuma a anar associada a la usurpació d’un immoble provoca greus perjudicis a edificis de barris com Rocafonda, on les instal·lacions són velles i precàries. En aquests casos, determinar la culpabilitat del perpetrador d’una il·legalitat com aquesta és pràcticament impossible a comunitats de veïns humils com les d’aquests barris. La manca de recursos amb què presentar una demanda en condicions davant la justícia acostuma a derivar en la resignació quan no en un conflicte obert i agressions. Tampoc no ajuda la falta d’especialització dels jutjats i els agents.

La del frau del flux elèctric és una problemàtica que pot afectar, potencialment, un mínim de 111 comunitats de veïns i que devora recursos de l’administració en matèria de mediació i despesa en llum i aigua. Uns conflictes i una despesa que es generen independentment de qui sigui el propietari de l’habitatge ocupat. Que qui provoqui perjudicis visqui de manera il·legal en un pis propietat d’un banc o d’un particular és indiferent als veïns perjudicats. Però és que a més, a dia d’avui, la línia que separava l’ocupació de l’habitatge en mans de grans tenidors, considerada legítima en certs entorns, i de primer habitatge o pisos de titularitat pública destinats a persones en situació d’emergència habitacional, ha quedat dissolta.

 

Ocupacions a gust del consumidor

 

L’àrea de benestar social de l’Ajuntament de Mataró denuncia que hi ha qui se salta la llista d’espera de persones en risc d’emergència habitacional amb el suport de plataformes pro-dret a l’habitatge com la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), o la seva escissió mataronina, la Plataforma d’Afectats per la Crisi (PAC). I també amb l’ajuda previ pagament dels anomenats “autònoms”: persones que es lucren obrint pisos perquè siguin ocupats il·legalment. D’aquesta manera, s’estalviarien haver de passar per l’alberg en què s’allotja qui es troba en risc immediat de trobar-se al carrer.

El procediment habitual davant l’amenaça de desnonament comença amb el suport consistorial per reestructurar el deute dels afectats. Un equip de professionals es dedica a assessorar persones en risc de quedar al carrer a l’hora d’organitzar els seus ingressos. Si amb això no n’hi hagués prou i l’execució es consumés, una situació que ha davallat significativament davant els visos de recuperació econòmica, s’entra a la llista d’espera per optar a alguna de les llars del parc d’habitatge públic que el consistori acumula per diferents vies. Això inclou la cessió d’immobles per part de bancs a l’Ajuntament fins a l’adquisició via el mecanisme de tanteig i retracte, que dóna a l’administració preferència en la compra d’habitatge.

Però la via directa que ofereixen plataformes i delinqüents comuns permet saltar-se tots aquests passos i triar en quin lloc es vol viure. El consistori de Mataró ja ha documentat casos en què s’ha agredit a persones en emergència habitacional que volien accedir a la seva nova llar, de titularitat pública, després de passar pels passos establerts per la llei i s’hi han trobat uns altres ocupants.

Alguns dels integrants dels col·lectius pro-dret a l’habitatge ni tan sols són veïns de Mataró, i el perfil ja no és, ni en aquest municipi ni pràcticament enlloc, el de la família víctima de l’execució hipotecària. Entre els nous ocupants hi ha, també, perfils més complexos que ratllen allò delinqüencial.

Malgrat que els portaveus de la PAH asseguren que demanen proves documentals que constatin l’empadronament a la localitat, de vegades l’assessorament es dóna a través de familiars que assisteixen a les assemblees. I les escissions entre aquests grups generen una competència en què els elements no desitjats en una plataforma acaben a una altra. També s’ha documentat una transferència de coneixement a l’hora d’obrir portes d’un perfil més familiar a un perfil més criminal. La socialització del coneixement és difícil de controlar i té efectes perniciosos sobre el territori.

 

Encariment del tanteig i retracte

 

Tot plegat mereix una sèrie de reflexions: que agrupacions que no estan obligades a retre comptes amb ningú tinguin un paper tan important en el disseny de política habitacional genera una distorsió que es tradueix en una manca substantiva de seguretat jurídica. Una situació que devalua el preu de l’habitatge a determinats barris ja que obliga alguns veïns a vendre a preus inferiors als de mercat per provar d’escapar d’aquesta situació. Però també poden distorsionar les polítiques en matèria d’habitatge que s’apliquen per provar de corregir l’emergència habitacional augmentant el parc d’habitatge públic.

L’administració ha detectat dues dinàmiques que podrien emmascarar algun mecanisme amb què encarir el preu de compra, sense que això es pugui titllar de comportament irregular. Abans l’adquirent era una persona jurídica, una immobiliària, una entitat financera, un grup d’inversió, etc. Mentre que ara hi intervenen, cada cop més, persones físiques: compradors finals de l’habitatge que l’adquireixen per viure.

El consistori entén que les primeres transmissions es poden explicar com a moviments inversors, mentre que les segones, sospiten, podrien ser moviments de capitalització. És a dir: que les entitats financeres volen desfer-se de patrimoni a través d’aquest mecanisme. D’un temps ençà, doncs, el preu del tanteig que s’anuncia és cada cop més elevat. Una situació que, interpreten, indicaria que les entitats estan trobant la via d’obtenir rendiments a aquest patrimoni venent a qui vol comprar a preus competitius.

Si la dinàmica d’encariment s’incrementa, més difícil serà pel consistori adquirir habitatge en condicions a baix preu fora de barris que ja estan prou degradats. El cercle viciós no s’atura: les ocupacions il·legals i els problemes de convivència que generen fan fora els veïns amb propietats d’alguns districtes. Això obliga a adquirir més habitatge públic quan les ocupacions contra la llei es donen a immobles de titularitat pública. Qualsevol mesura que no passi per defensar el dret de propietat acaba perjudicant els barris amb les rendes disponibles més baixes.

 

Solucions

 

El març passat, l’Ajuntament de Mataró sotmetia a votació una declaració institucional que demanava canvis regulatius a través dels quals fer front a la problemàtica. Incompliments contractuals com no pagar un lloguer o no satisfer el termini d’una hipoteca a un propietari ja compten amb cobertura legal. Malgrat que insuficient, la cobertura hi és: la llei espanyola preveu cinc vies diferents amb què un propietari recuperi un immoble quan no es compleix un contracte.

Però el legislador no va tenir en compte la possibilitat d’ocupació d’un primer habitatge o d’habitatge de titularitat pública pensat per allotjar persones en risc d’emergència habitacional. El procés judicial en casos com aquest pot allargar-se més d’un any, i al final del viacrucis judicial, el perjudicat hauria de fer-se càrrec de les costes judicials. El perfil marginal de qui ocupa acostuma a trobar-se en la insolvència. El consistori maresmenc demana que aquests processos, en aquests casos concrets, s’accelerin.

En paral·lel, la Cambra de Propietat de Barcelona, juntament amb el degà de l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Mataró (ICAM), Julio Naveira, un dels promotors del canvi legislatiu que demana l’administració mataronina, treballen per un canvi regulatiu pel que fa al delicte d’usurpació. Rosa Mari Peris, responsable del servei jurídic de la Cambra, escrivia a Cinco Días per què creia que la legislació espanyola es trobava molt per darrera de la d’altres països de la UE.

Peris argumenta que, amb la llei actual, no totes les ocupacions d’immobles que no constitueixin el que es considera “estatge” (morada, com es refereix al Codi Penal espanyol) poden ser considerades delicte. Només es poden castigar les perturbacions més greus, quan es constata una vocació de permanència i privació total de l’exercici de drets del seu titular. La defensa pot al·legar la temporalitat de l’ocupació, i aquesta durarà el que duri el procés, que es prova de dil·latar tot el que es pot. Una maniobra legal que s’utilitza de vegades amb els bancs, i mentre dura l’ocupació, es donen els problemes de convivència esmentats anteriorment.

Per tot això és fal·laç la distinció que s’estableix des de l’Ajuntament de Mataró entre pisos de titularitat pública o particular i pisos d’entitats bancàries. De les mesures sol·licitades pel consistori, només ha avançat la creació d’un jutjat especialitzat, el número 9, que encara ara no està en funcionament. S’espera que aquest jutjat centralitzi la problemàtica de les ocupacions. La resta de canvis, també els de la reforma de la llei d’usurpació, depenen del Congrés espanyol, on la proposta ja s’ha defensat. Però la urgència constreny. Al contrari del tòpic ideologitzat, legislar a favor dels drets de propietat és legislar a favor de la majoria: la majoria propietària, també als barris dits obrers.

 

Conclusions

 

Amb tot això exposat, convé considerar el següent:

– La divisió que fa la demanda de canvi regulatiu de l’Ajuntament de Mataró, entre immobles propietat de grans tenidors, com entitats financeres, i de particulars, de l’administració i associacions sense ànim de lucre, és una distinció fal·laç. A efectes de problemàtiques derivades de la convivència, els riscos i conflictes en què s’incorre són els mateixos.

– Que grups que operen al marge de l’administració, sovint passant-hi per sobre, determinin la política d’habitatge local genera greus perjudicis. Primer, per les persones que sí participen del circuit que els procediments administratius estableixen i veuen com els hi passen al davant. I després, des que no hi ha criteris objectivables que permetin avaluar la gravetat de cada cas ni establir filtres sobre determinats individus amb conductes de tipus delinqüencial. Això ha suposat un descens de la seguretat jurídica en determinats barris que obliga als veïns amb propietats a marxar-ne venent els seus pisos per un preu inferior al de mercat.

– També poden perjudicar, paradoxalment, algunes de les solucions proposades per augmentar el parc d’habitatge públic. Solucions necessàries des que no només l’ocupen els que participen dels processos establerts per la llei, sinó també els que se la salten, fent-ne davallar el número. Així, l’encariment que han experimentat les compres en processos de tanteig i retracte obliga l’administració a comprar on hi ha habitatge barat. I amb la devaluació que la falta de seguretat jurídica provoca, això és els mateixos barris en els quals les ocupacions il·legals de perfil delinqüencial expulsen els veïns.