18/02/2018

Immigració i llibertat. Reflexions sobre la ponència de Chandran Kukathas

Per Martí Jiménez

La majoria dels arguments per limitar o restringir la llibertat de circulació pressuposen el dret de les institucions democràtiques nacionals a excloure a immigrants de les seves fronteres per defensar o protegir els seus valors. Tanmateix, un dels valors fonamentals, si no el que més, d’una societat democràtica i liberal moderna és la llibertat individual i, en aquest sentit, també la igualtat, perquè sense igualtat davant la llei, la llibertat és només un privilegi. Un principi nuclear d’una democràcia liberal occidental és per tant, la reivindicació de llibertat per a tothom, de la igualtat en llibertat.  

La llibertat és el punt de partida de la teoria del Professor Chandran Kukathas, Catedràtic de Teoria Política i Cap del Departament de Ciències Polítiques de la London School of Economics and Political Sciences. Aquest pensador d’origen malaisi i una de les ments més prominents de la filosofia política liberal contemporània fou el nostre convidat estrella el passat 1 de febrer a l’Ateneu Barcelonès en el marc del cicle de conferències En Llibertat.

El missatge central de la ponència del Dr. Kukathas és que l’intent de controlar les persones migrades resulta, inevitablement, en la restricció o vulneració de drets i llibertats dels ciutadans nadius o residents. Una frontera no és només una línia imaginària. Una frontera és una construcció política que divideix les persones, no d’acord amb on es troben físicament, que és el que molts pensen, sinó una barrera que determina quins tipus de drets tenim com a ciutadans. Una frontera està condicionada, de fet, pels tipus de drets que hom té com a conseqüència de les decisions legals i polítiques que es prenen. Algú que entra a un país que exerceix un control migratori està subjecte a aquest control, no només perquè se l’ha permès o prohibit entrar al país sinó perquè els seus drets, un cop ingressat al país, estan limitats o restringits d’alguna manera. El control de la immigració no consisteix en evitar que creuem la frontera. El 2013, per exemple, més de 360 ​​milions de persones van creuar la frontera entre els Estats Units i la resta del món, el que inclou residents, turistes, familiars i persones implicades en viatges de negocis.

Una restricció migratòria consisteix fonamentalment en controlar què podem o no podem fer una vegada entrem al país en qüestió. D’aquesta manera l’Estat estableix que no podem treballar o residir al territori després d’un període de temps estipulat. El govern decreta que no podem anar a l’escola. Legisla quan i com podem comerciar amb altres ciutadans o obrir una empresa. Fins i tot, pot impedir que ens casem dins de les seves fronteres. Les restriccions migratòries d’una nació consisteixen, en definitiva, en vigilar, dirigir i inspeccionar el comportament de les persones que es troben dins, no fora, de les seves fronteres.

Si limitar els moviments migratoris implica a més de limitar el pas fronterer, restringir els diversos drets dels quals hom pot gaudir en un país, els controls que ha d’exercir el govern no són simplement un control sobre els immigrants, sinó un control sobre tots els ciutadans. Per tant, si un estat pretén establir barreres a la immigració, no només haurà de fixar límits a l’entrada dels nouvinguts, sinó a la seva participació, residència i activitat en la societat en general.

El màxim dirigent del Regne Unit David Cameron afirmà recentment: “Des que em vaig convertir en primer ministre, hem fet més difícil adquirir una llicència de conduir, obrir un compte bancari o obtenir una casa consistorial. Hem deportat un major nombre de persones. Per engegar totes aquestes accions, la frontera interior és tant important com les fronteres exteriors”. Cameron constata que controlar la immigració implica traslladar els procediments d’execució a l’interior de les fronteres. Cal començar, per exemple, a regular els propietaris. Al Regne Unit actualment els propietaris estan obligats a verificar l’estat del visat de qualsevol persona a qui es lloga un immoble. Per tant, l’impacte en la població interna és significatiu. Porta associat una cultura o pràctica de vigilància i control intern amb uns costos socials i econòmics elevats.

Quan l’Estat limita la llibertat migratòria no només vulnera els drets de les persones migrades sinó també el dret de les persones residents al país d’acollida, amb permís de residencià, condició de ciutadans i drets polítics que volen o voldrien associar-se amb aquestes persones. L’Estat no només limita el dret de l’immigrant sirià o libanès a migrar a Catalunya o a Dinamarca. També viola el dret del ciutadà català o de la ciutadana danesa a associar-se amb ell, ja sigui per llogar-li un pis, per iniciar un projecte empresarial, per signar un contracte laboral, per acceptar-lo a estudiar a la universitat que dirigeix o fins i tot per formar una família. Les restriccions a la llibertat migratòria no només suposen una interferència coercitiva sobre els drets individuals i els cursos d’acció dels nouvinguts sinó sobre el dret a la lliure associació dels ciutadans residents.

Per altra banda, els controls associats a les restriccions migratòries tenen un cost rellevant tant a nivell econòmic, social com democràtic. Sota l’Apartheid, Sud-àfrica va intentar mantenir la població negra separada de la població blanca. Tanmateix, un cop aprovades les lleis que obligaven els negres a indicar, a través de permisos, que tenien el dret de pas-i que en cas contrari serien detinguts-, l’estat es va trobar ràpidament en la necessitat de regular la població blanca per assegurar que també complia amb les normes estipulades. Així, eventualment, el que necessitava el govern sud-africà era aprovar regulacions que limitaven el comportament de la població blanca per assegurar-se que també complien amb la llei establerta. Però fins i tot això no fou suficient, perquè la població començà a qüestionar la legislació, o almenys una part d’ella. Aquesta situació desembocava en un major grau de vigilància i restriccions per intentar assegurar que la població blanca complia amb l’Apartheid. I no només això: per fer front a la resistència calia instal·lar, a través de l’educació i la propaganda, una ideologia de l’apartheid, una cosmovisió o pensament que promogués la separació racial

Un altre exemple força dramàtic que exemplifica com les restriccions migratòries posen en perill les garanties democràtiques i degraden l’Estat de Dret és el de les deportacions. Entre 1930 i 2005, els Estats Units van deportar dos milions de persones, un milió de les quals eren ciutadans nord-americans. No eren forans, no eren immigrants il·legals. Eren ciutadans nord-americans, molts d’ells nord-americans nadius. Varen ser deportats durant l’Operació Wetback, en què diverses unitats policials i burocràcies estatals es trobaven sota una gran pressió per complir els seus objectius de reduir la taxa migratòria. D’aquesta manera, es van enviar operatius de gran abast a diverses comunitats i es van identificar individus que semblaven –físicament– immigrants il·legals, deportant-los principalment a Mèxic.

Per tant i concloent, els ciutadans ens relacionem entre nosaltres i amb gent forana de manera que controlar les nostres interaccions implica ineludiblement controlar-nos a nosaltres mateixos. Citant al Professor Kukathas, «les fronteres tenen vigilants i els vigilants van armats però les armes no apunten a l’exterior sinó a l’interior». Tinguem-ho en compte.