26/02/2018

E-Residency: l’estat digital del futur?

Per Pau Vila

Per Aleix Ràmia

 

Els mecanismes de registre de persones físiques i jurídiques canvien enormement entre les múltiples legislacions estatals, però existeix un element comú a la gran majoria de països: requereixen que les persones físiques i jurídiques tinguin presència real dins les fronteres de l’estat en qüestió. Hi ha ben poques excepcions i una d’elles és Estònia, implementada fa uns anys.

El sistema, anomenat e-Residency, és el primer gran projecte global de nacionalitat digital. Tot i aspirar a oferir un portafoli de serveis governamentals anàleg als que s’associen a la nacionalitat tradicional, de moment presenta dues grans àrees: la creació d’empreses sense presencia física al país i la gestió impositiva de les mateixes.

Aquest projecte neix d’una aposta estratègica a mig termini per la transformació digital d’Estònia. Avui en dia el sector TIC representa el 7% del PIB del país i el 20% de les exportacions (considerant les vendes de serveis digitals a tercers països com a exportació), una xifra que ha augmentat significativament els darrers dos anys. Alhora, Estònia ocupa la primera posició al rànquing de competitivitat impositiva de l’OCDE i la primera posició a l’índex Doing Business elaborat pel World Economic Forum. De fet, Estònia fins i tot disposa d’un organisme estatal específic per a la gestió de la digitalització nacional anomenat Information Systems Authority of Estonia. Tot i així, l’e-Government és un projecte transversal en el qual hi intervenen fins a catorze organismes oficials. La implementació ha implicat l’adaptació de la legislació del país a tots els nivells: fiscal, migratòria i fins i tot policial.

El sistema actual d’e-Residency permet sol·licitar la nacionalitat digital a persones físiques de qualsevol país. Un cop acceptada – cal acompanyar la sol·licitud d’una carta de motivació, i els criteris són discrecionals – s’emplaça a recollir la targeta d’identitat digital a qualsevol embaixada o consulat del país. Aquesta targeta disposa d’un xip d’autenticació que és imprescindible per accedir a les eines de la nació digital, com iniciar el procés de constitució empresarial o trametre declaracions d’impostos. En altres paraules, la targeta física d’identitat digital esdevé la clau d’accés a la nacionalitat digital d’Estònia, sense la qual no es pot operar.

El programa també permet als e-residents crear una societat que, segons prometen, estarà activa en tan sols vint minuts. El registre societari disposa d’avantatges associats a la pertinença d’Estònia a la Unió Europea: per exemple, la capacitat de gestionar pagaments sota l’estàndard SEPA (Single Euro Payments Area) entre una societat creada a través del programa e-Residency i qualsevol altra societat constituïda físicament a un país europeu. L’agilitat del tràmit de constitució, els avantatges associats a la pertinença a la UE i l’esquema fiscal de baixa pressió que caracteritza l’estat bàltic contemporani fan que l’e-Residency sigui una opció molt atractiva per a emprenedors de països no europeus que desitgen iniciar intercanvis comercials amb països europeus o que busquen constituir la societat en un territori amb menor pressió fiscal que el seu país d’origen.

És important tenir en compte, però, quins precedents han contribuït a fer que Estònia esdevingui el primer país del món amb les eines que s’engloben sota el paraigües anomenat e-Residency. Des del moment de la seva creació l’any 1991, el govern estonià va establir una aposta clara: invertir en Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC) més avançades per tal de construir un país líder en indústria digital, aprofitant la manca d’una estructura administrativa existent, per poder dissenyar un esquema de governació poc tradicional. Aquest objectiu estratègic es materialitza tant pel que fa a la gestió administrativa dels ciutadans que resideixen físicament a Estònia com pel que fa a la captació de ciutadans i empreses d’altres indrets en forma de ciutadania digital.

Veiem aquí on rau la diferència entre els actuals programes d’e-Govern i e-Residència. Generalment ens referim a e-Residència quan el sistema permet que persones físiques o jurídiques físicament residents a tercers països puguin operar amb una persona física o jurídica virtual a un determinat país. Per contra, el concepte d’e-Govern designa la interacció entre ciutadans i administració d’un determinat país, sense obrir-ne les portes a qui no hi resideix físicament. Diversos estats tenen legislació relativa al desplegament de programes d’e-Govern, essent els més destacats Austràlia, Dinamarca, Xina, Canadà, Finlàndia i Japó (Fang et al., 2012).

 

Desenvolupament de l’e-Residency

 

De cara al desenvolupament del sistema d’e-Residency han convergit dos factors primordials. En primer lloc, el govern d’Estònia va crear el Codi d’Identificació Personal o isikukood. Creat en un origen per permetre el registre de la població nadiua estoniana, més endavant va donar pas a l’actual eID, o Servei d’Identificació Digital.

La identitat digital és la baula que permet unir els entorns físic i digital. A Catalunya ja disposem d’un DNI físic que proporciona una validació d’identitat digital, juntament amb una validació biomètrica rudimentària, consistent en la capacitat de comparar la fotografia del carnet amb les nostres cares. Ara bé, en el moment en què ens hem d’identificar digitalment, tant en un entorn administratiu com en el sector privat (compres, serveis, etcètera), ens trobem amb la barrera de la falta d’un sistema d’identificació ràpida, senzilla i fiable que traslladi a l’entorn digital la filosofia que ha funcionat durant dècades a l’entorn físic en forma de DNI. És per això que l’eID permet tancar aquesta esquerda entre identificació física i digital.

El segon factor clau fou el desenvolupament d’un ecosistema de polítiques públiques acompanyat d’una legislació alineada amb els postulats de l’e-Government, així com la construcció de la infraestructura tecnològica que el sustenta. La primera fita va arribar el 1997 amb la regulació específica sobre bases de dades digitals. Els esforços per al desenvolupament d’aquest ecosistema van tenir èxit gràcies sobretot a la col·laboració público-privada en el desenvolupament del diferents serveis telemàtics. Una altra fita important va ser la posada en marxa de la capa d’intercanvi X-Road l’any 2001: el sistema que permet les connexions segures entre els diferents nodes d’informació del país.

Veiem per tant com les peces clau que van permetre l’e-Residency estonià van ser multidisciplinàries: des d’un conjunt de mesures legislatives que n’asseguressin la protecció fins un sistema tecnològic potent, un seguit d’aplicacions i serveis que en fessin ús i una identitat digital que permetés l’autenticació de la persona remotament. Aquest aspecte és fonamental atès que difícilment es podria replicar una estructura com l’e-Residency des d’una òptica únicament tecnològica, sense involucrar-hi agents administratius, legislatius i empresarials, i sense una voluntat clara de reformular profundament les estructures administratives existents.

 

Residents físics i jurídics: la bicefàlia de l’entorn e-Residency

 

Podem identificar dos grups principals d’usuaris beneficiats del servei d’e-Residency: expatriats i negocis digitals.

Expatriats. El primer grup beneficiari d’un sistema d’aquestes característiques, els expatriats, veu com l’e-Residency permet corregir les mancances cròniques de personal diplomàtic o estudiants residents a l’estranger a l’hora d’accedir als serveis bàsics del seu dia a dia. A través de l’administració virtual poden gestionar la seva fiscalitat, cursar la signatura de contractes oficials i fins i tot mantenir el contacte amb el sistema de salut d’Estònia, disposant de les seves receptes habituals i un historial mèdic descarregable.

Negocis digitals. El segon col·lectiu àmpliament beneficiat per una administració integralment digital és el dels propietaris de negocis online o virtuals. L’e-Residency permet la gestió telemàtica de tots els tràmits mercantils: des del canvi de domicili o el pagament de taxes fins a la realització de canvis al registre mercantil. També és una fantàstica oportunitat per als membres dels països no comunitaris que, per les seves condicions sociològiques, econòmiques i polítiques, tenen dificultats per entrar a l’ecosistema empresarial occidental.

 

Beneficis estatals

 

Com hem comentat, Estonia es caracteritza per una política fiscal poc invasiva, amb una taxa de 0% sobre tots aquells beneficis reinvertits al país i un 14 a 20% en aquells distribuïts. El benefici que aporta el paradigma e-Residency a l’administració, per tant, no és directament a partir d’un augment de les taxes recaptades sinó a partir del negoci col·lateral que genera l’ecosistema de l’e-Residency. Al voltant del sistema sorgeixen empreses de suport, assistència legal, etc. que assessoren a les empreses i particulars tan exteriors com nacionals que volen integrar-se en aquest entorn digital.

D’altra banda, en la seva majoria, no és un nou aparell creat ad hoc, sinó simplement la possibilitat d’obrir a l’exterior el sistema d’e-Govern que ja porta anys desenvolupant el país pel seu ús intern. Per tant, no ens trobem davant d’una una nova inversió que s’ha de rendibilitzar, sinó que precisament aquesta obertura a l’exterior és una nova forma de capitalitzar la infraestructura digital ja creada.

 

Viabilitat d’un sistema anàleg a Catalunya

 

El context actual de Catalunya presenta una sèrie d’elements que actuen com a catalitzadors de la construcció d’un sistema d’administració digital: les limitacions de l’administració física, obstaculitzada per l’excés regulatori de l’estat espanyol que limita la seva capacitat de modernització; la presència d’un ecosistema empresarial altament digitalitzat, amb hubs tecnològics com el 22@ o el Mobile World Congress, o la llarga tradició d’encaixar la gestió d’una nació sense disposar d’estat propi.

La potencial creació d’una administració digital ha estat present a programes electorals (Junts per Catalunya a les eleccions del 21-D) i també al debat públic, de manera especialment intensa al llarg dels últims mesos. Moltes d’aquestes propostes, però, han considerat l’administració digital com un element individual, lluny de considerar-lo un objectiu estratègic sobre el qual han de pivotar, com hem vist en el cas d’Estònia, reformes legislatives i un profund replantejament de les estructures administratives clàssiques. Per altra banda, Catalunya no disposa actualment de competències pròpies en la gestió d’identitat (el DNI), i el propi sistema de DNI actualment vigent no té el nivell d’integració digital suficient com per garantir-ne l’ús extensiu com a eina d’autenticació online.

La construcció d’un sistema anàleg a l’e-Residency obriria oportunitats interessants per a Catalunya. Cal, però, que es plantegi com un objectiu transversal que interpel·li a una multitud d’actors i que requereixi la involucració de col·lectius privats i públics. La creació d’una conselleria o organisme dedicat a la creació d’una capa de govern digital pot ser un bon punt de partida, però el seu èxit dependrà de si s’aconsegueix posicionar aquesta ambició com a element estratègic present a l’agenda de tots els agents econòmics i polítics del país, i no només com a un projecte impermeable.

Tot i així, Catalunya disposa de fonaments legals anàlegs als primers passos legislatius que va fer Estònia abans de la posada en marxa de l’e-Residency. Es disposa de la Llei Orgànica de Protecció de Dades (15/1999), de la Llei de Voluntats Digitals (10/2017), actualment suspesa pel TC, i la Llei de l’Agència de Ciberseguretat de Catalunya (15/2017) que conformen un bon punt de partida sobre el qual regular el desplegament d’una administració digital.

 

Bibliografia

 

Índex “Doing Business” del World Bank: http://espanol.doingbusiness.org/rankings (recuperat el 10 de Febrer de 2018)

Llei de Bases de Dades. Andmekogude Seadus, del 19 d’abril de 1997: https://www.riigiteataja.ee/akt/745339 (recuperat el 10 de Febrer de 2018)

Meelis Kitsing, “Success Without Strategy: E-Government Development in Estonia,” Policy and Internet, Vol. 3, Febrer 2011, pp. 1–21