13/04/2018

Un nou marc tributari per a Catalunya

Per Roger Medina

Els principis rectors del sistema impositiu

Els principis rectors del sistema impositiu configuren una materialització de les preferències polítiques dels ciutadans. Una vegada les preferències polítiques han decidit materialitzar-se en la creació d’un Estat del Benestar necessitem respondre dues preguntes. La primera pregunta és: “Quin és el nivell d’ingressos suficients per finançar l’Estat del Benestar que desitgem (o que ens podem permetre)?”. Una vegada haguem respost aquesta pregunta ens podrem plantejar una altra qüestió: “Quina la forma més eficient de recaptar aquest nivell d’ingressos?”.

La primera qüestió té un enfocament de caràcter positiu —planteja una qüestió de la realitat econòmica— i ha de ser contestada per la societat en el seu conjunt. La segona qüestió és una pregunta amb caràcter normatiu: planteja quina és la manera òptima per fer-ho. Aquesta darrera pregunta la va intentar respondre qui fins a data d’avui segueix essent el referent internacional en matèria dels principis rectors de qualsevol sistema tributari: l’Informe Mirrlees. L’informe, dirigit pel Premi Nobel d’Economia James Mirrlees, planteja els següents principis:

-Eficiència: Els efectes negatius del sistema impositiu sobre el benestar i l’eficiència econòmica haurien de minimitzar-se. Han d’intentar tendir a la neutralitat fiscal.

-Costos: Els costos d’administració i compliment no haurien d’ésser excessius. Entre dos sistemes impositius que generen un mateix resultat, aquell que tingui uns costos operatius menors és preferible.

-Transparència i simplicitat: un sistema impositiu que sigui fàcilment comprensible pels ciutadans és preferible a un sistema complex que imposi gravàmens que la població no sigui capaç d’entendre.

-Imparcialitat: El sistema ha de tractar iguals a aquells que són iguals, evitant la discriminació.

-Progressivitat: Un impost és progressiu quan el tipus impositiu mitjà augmenta a mida que ho fa la base imposable. Per tant, un impost sobre la renda és progressiu quan el tipus mitjà augmenta a mesura que ho fa la renda. Això es produeix quan el tipus marginal (la proporció que es dedica a pagar impostos d’un euro addicional) és major que el tipus mitjà (la proporció de la renda total destinada al pagament d’impostos). És possible aconseguir progresivitat fiscal amb un únic tipus impositiu, només cal tenir un mínim exempt, és a dir, una quantitat determinada per sota de la qual no es tributarà.

El sistema tributari espanyol

Seguint els criteris i principis esmentats anteriorment, el sistema tributari espanyol (i per tant el català) presenta greus disfuncions i ineficiències en el seu disseny, que no permeten recaptar els recursos suficients per finançar l’Estat del Benestar.

El punt de partida és que Espanya compta amb un sistema impositiu que només va ser capaç de recaptar nivells adequats per finançar la mida de l’Estat del Benestar sota els efectes de la bombolla immobiliària. És ineficient en tant que, pràcticament en tots els impostos, compta amb tipus marginals molt alts, per sobre de la mitjana europea, però el nivell de recaptació de la majora dels tributs és molt baix: Espanya recapta prop de 8 punts del PIB menys que la mitjana de la UE. La mitjana d’ingressos públics de la UE és aproximadament del 45% del PIB mentre Espanya es troba amb xifres al voltant del 37%-38%. El major nivell d’ingressos que va obtenir Espanya va ser del 41.1% del PIB l’any 2007, en plena bombolla immobiliària, que va provocar un augment d’ingressos derivat de figures com l’Impost de Transmissions Patrimonials i Actes Jurídics Documentats (ITP i AJD) i l’Impost de Societats (beneficis extraordinaris de bancs i constructores), a més de majors ingressos per IVA dels béns importats i la compra de nous habitatges. Arribada la crisi, els ingressos van caure en més de 4 punts del PIB, en especial l’Impost de Societats, que va passar de quasi 45.000 milions a menys de 20.000 milions, i va situar Espanya a la cua en recaptació. Per tant, Espanya no ha aconseguit assolir uns nivells de sostenibilitat fiscal adequats ni en els escenaris macroeconòmics més favorables que van generar ingressos extraordinaris.

Algú podria pensar que això es degut a elevats nivells de frau fiscal. Malgrat que l’estimació de la mida del frau fiscal és una tasca complicada, un dels majors experts en la matèria, l’alemany Friedrich Schneider, ha estimat que per l’any 2015 la mitjana de frau fiscal de diversos països d’Europa es troba al 18%. Espanya es troba just a la mitjana, amb un 18.2%, a nivells semblants a Portugal i Bèlgica, i es situa uns 5 punts per sobre de països com Alemanya o Suècia.

Figura 1. Economia submergida a 31 països europeus al 2015 (en % del PIB). Schneider, 2015.

El sistema tributari espanyol es caracteritza per tenir uns tipus marginals elevats però tipus efectius baixos. En matèria d’IRPF, la menor recaptació respecte la resta d’Europa es pot explicar per l’existència de beneficis fiscals que poden arribar al 18% (uns 14.800 milions d’euros) del total de la recaptació, i que es divideixen en exempcions, reduccions i deduccions. A més de disminuir la recaptació, l’existència d’aquests beneficis fiscals augmenta la complexitat de l’impost, dificultant la gestió administrativa i augmentant la propensió al frau. Algunes simulacions estimen que aquestes reduccions afavoreixen en major mesura a individus de renda alta. El 10% dels contribuents amb majors rendes es veuen beneficiats pel 29% del total de reduccions i reduccions. El 50% amb major renda es beneficis del 80%. Dos exemples concrets derivats d’aquesta simulació són la reducció per aportacions a plans de pensions i la deducció per inversió en habitatge habitual. El primer provoca reduccions del 77% pels individus que es troben en el decil més alt de renda, mentre que el segon provoca que el 50% de contribuents amb rendes més altes absorbeixen més del 70% de la deducció. Mentre que de les rentes entre 12.000€ i 21.000 € se’n beneficia un 11%, de les rentes a partir de 150.000€ se’n beneficien un 56%. Segons el darrer informe de la Plataforma per una fiscalitat justa coordinat per Xavier Martínez Gil, cada any es perden entre la hisenda autonòmica i l’estatal 5.501 M d’€. La reducció fiscal en l’IRPF dels plans de pensions suposa una pèrdua de 783 M d’€. En matèria d’Impost de Societats, els beneficis fiscals s’aproximen als 3.800 milions, aproximadament el 15% de la recaptació. Pel que fa a l’IVA, els beneficis fiscals són majors que per qualsevol altre impost, amb més de 20.000 milions d’euros, cosa que suposa un terç de la recaptació total per IVA.

El sistema fiscal espanyol tampoc compleix el principi de la minimització del cost. Segons algunes estimacions (Kox, 2005), la càrrega administrativa (incloent la pressió fiscal indirecta, és a dir, el cost en el que incorren els contribuents i les empreses per complir les seves obligacions tributàries, i altres tràmits per poder exercir la seva activitat) és del 4.6% del PIB, amb nivells propers a Polònia (5%) i sols superada per Grècia i Hongria, que s’acosten als 7 punts del PIB. Els països que tenen aquesta càrrega administrativa més baixa són Finlàndia, Suècia, el Regne Unit o Dinamarca, amb xifres que mai superen el 2%. Tributs autonòmics com l’Impost de Patrimoni o l’Impost sobre Transmissions Patrimonials i Actes Jurídics Documentats no compleixen els principis de seguretat jurídica i simplicitat.

Com afirma la fiscalista Anna Rossell, la generalització de l’autoliquidació també resulta perniciosa pel contribuent, augmentant els costos administratius i les inspeccions tributàries. Els agents econòmics suporten molts costos de compliment per a l’elaboració de declaracions, la pràctica de retencions i l’obligació de presentar declaracions informatives. La complexitat del sistema tributari espanyol i català és per tant, molt elevada, i cal recordar que «el frau és a la norma». Dins de la massificació de procediments, liquidacions, inspeccions i comprovacions limitades, amb una litigiositat considerable, s’estima que gairebé la meitat dels recursos interposats per particulars que arriben a la jurisdicció contenciosa-administrativa es resolen favorablement al contribuent. Aquesta situació implica una taxa d’errors i interpretacions defectuoses de la llei molt elevada per part de l’agència tributària. Cal pacificar la relació amb l’administració a través d’acords entre Hisenda i el contribuent, transitant d’una aproximació basada en el control a una basada en la col·laboració.

En definitiva, el sistema tributari actual no compleix gran part dels principis rectors del sistema impositiu, i presenta greus mancances des del punt de vista del seu disseny. Sembla haver-hi un problema de dissonància cognitiva per part de la població, ja que es demanen reduccions fiscals en moltes figures tributàries (com els tipus reduïts en l’IVA) mentre s’exigeixen augments de despesa i l’equiparació fiscal amb la resta de països europeus.

Què fan els països del nostre entorn en matèria fiscal?

Espanya té una estructura fiscal peculiar dins de la Unió Europea. Segons la Comissió Europea, Espanya es caracteritza per la presència d’una baixa imposició sobre el consum i elevades cotitzacions socials (i dins d’aquestes, major proporció de les cotitzacions socials a càrrec de l’empresa i menors a càrrec del treballador). Per analitzar la incidència fiscal sobre el treball (imposició sobre la renda i cotitzacions socials) es sol emprar l’anomenada falca fiscal, que es defineix com la suma dels impostos sobre la renda les rendes del treball més les cotitzacions socials, dividit entre el salari mitjà brut dels ocupats a temps complet del sector privat. D’aquesta manera, la càrrega sobre el treball mesurada per la falca fiscal ens mostra com Espanya es troba per sobre de la mitjana de la UE, amb un 41% versus el 35% de la resta de l’OCDE.

La imposició sobre les empreses (Impost de Societats) ha disminuït de manera generalitzada des de l’any 2000 a tots els països de la Unió Europea dels 28, més Irlanda i Noruega. Fins a 16 països han reduït en més de 10 punts els seus tipus impositius per aquest concepte. Espanya és el 9è país amb un tipus impositiu més alt pel que fa a l’Impost de Societats, malgrat haver-lo reduït en els darrers anys. Si ens fixem en la imposició implícita sobre el capital (figura 2), que inclou l’Impost de Societats més la part de l’IRPF de les rendes de l’estalvi sobre el total de les rendes del capital de l’economia, veiem com Espanya ha tingut, de mitjana, una imposició sobre el capital similar a la UE, amb un 29.3% versus 29.5%.

Els tipus implícits sobre el consum (és a dir, la suma de tota la recaptació sobre el consum dividida entre el consum total) són sistemàticament els més baixos de tota la Unió Europea, amb un 14.5% contra el 23.9% de les 8 economies més avançades de la UE. Com hem vist, això es deu als abundants beneficis fiscals que disminueixen la recaptació final i a la multiplicitat de productes que estan sotmesos a tipus reduïts dels impostos sobre el consum. La tendència en els darrers anys ha estat la d’augmentar els impostos indirectes. En alguns països, com Dinamarca, existeix un tipus únic del 25%, sense tipus reduïts. Altres països amb tipus generals més elevats són Suècia (6% i 12%), amb un tipus del 25% i tipus reduïts superiors a Espanya; Finlàndia, amb tipus general del 24% i tipus reduïts del 10% i el 14%. Alemanya és l’excepció, ja que compta amb un tipus general del 19% i un reduït del 7%, essent un dels països amb un tipus generals més reduïts, tot i haver-lo augmentat en els darrers anys. Malgrat tot, la tendència ha estat la d’augmentar la fiscalitat indirecta de manera generalitzada. Això té una lògica econòmica important.

Figura 2. Tipus implícits sobre el treball, CCSS, capital i consum a Europa, UE8 i Espanya, 1995-2015. BBVA, 2017.

 

Fiscalitat i redistribució

El sistema impositiu no és un bon mecanisme per redistribuir la renda. Si ens fixem en l’efecte del sistema tributari en la reducció del coeficient de Gini, un dels coeficients per mesurar la desigualtat més emprats en la literatura econòmica, veurem que la redistribució per la via de la progresivitat dels impostos només és responsable d’una disminució d’entre un 2 i un 3% en aquest índex. Això es deu fonamentalment a què l’IRPF sí que contribueix a reduir la desigualtat de renda, però impostos com les cotitzacions socials, ITP i AJD o l’IVA contribueixen a augmentar-la, ja que són figures tributàries regressives, és a dir, que es sotmeten a gravamen una proporció menor de la renda a mesura que aquesta augmenta. Segons diversos estudis de l’OCDE sobre l’estructura fiscal i la redistribució de la renda, Estats Units és un dels països que més percentatge de redistribució fa mitjançant el sistema impositiu. La majoria de països, inclosa Espanya, disminueixen la desigualtat mitjançant les transferències fiscals i les prestacions. En concret, segons diversos estudis de la Fundació d’Estudis d’Economia Aplicada, les prestacions públiques són les responsables de més del 93% de la reducció dels índex de desigualtat (Índex de Gini), mentre que el sistema fiscal sols és responsable de menys del 7%.

Figura 3. Correcció de la desigualtat després de l’aplicació d’impostos i prestacions públiques a les llars espanyoles al 2014 (variacions en l’índex de Gini). FEDEA, 2017.

Figura 4. Reducció en el coeficient de Gini per l’aplicació d’impostos i prestacions públiques, %. OCDE, 2016.

Els impostos indirectes són els impostos que menys distorsió sobre l’activitat econòmica provoquen, mentre que els impostos més distorsionadors són els que recauen sobre les rendes del capital i les cotitzacions socials. Algunes simulacions sobre canvis en la pressió fiscal intenten estimar, per diferents tipus d’impost, quin seria l’efecte que produiria augmentar una figura tributària concreta (figura 5). Així doncs, per exemple, l’augment de la pressió fiscal sobre el consum d’un punt sobre el PIB faria caure el PIB en 0.75. De la mateixa manera, un augment de l’IRPF en la mateixa proporció deprimiria el PIB en 0.84 punts; un augment de les cotitzacions a la seguretat social el deprimiria en 1 punt, i un augment de la tributació sobre el capital faria disminuir el PIB en 1.22 punts del PIB. No és estrany que la desigualtat de renda sigui menor als països europeus on les cotitzacions socials són més baixes i els impostos indirectes més alts. Malgrat el caràcter regressiu dels impostos indirectes i el caràcter progressiu dels impostos directes, els països que tenen menor desigualtat són els que tenen una major proporció dels primers. El fet que la tributació indirecta sigui la que menys distorsiona fa que aquesta sigui més eficient per obtenir recursos públics que després, mitjançant la despesa i les prestacions, es farà servir per reduir la desigualtat.

Figura 5. Efectes sobre el PIB d’un augment de la pressió fiscal equivalent a un 1% del PIB (desviació respecte a l’escenari base després de dos anys). BBVA, 2013.

Cal que la despesa pública realment es destini a millorar les condicions de vida i les oportunitats dels estrats socials més vulnerables, via instruments realment efectius (crèdits fiscals o EITC, rendes d’inserció, despesa en guarderies, xecs escolars i ajudes als infants en condicions d’exclusió com el National Child Benefit canadenc) i via inversions altament productives i amb externalitats significativament positives en el creixement econòmic (recerca i innovació o infraestructures estratègiques, com el corredor mediterrani). Tot el que no compleixi aquests supòsits hauria de ser revisat amb lupa; com va dir el mateix Jefferson, “el preu de la llibertat és l’eterna vigilància”.

Corresponsabilitat, descentralització i competència fiscal

Espanya es constitueix en un estat amb certa descentralització fiscal. La Llei Orgànica del Finançament de les Comunitats Autònomes (LOFCA, 2009) regula els recursos financers i els tributs que són compartits pels diversos nivells d’administració. Així doncs, aquesta llei estableix que les Comunitats Autònomes tenen capacitat tributària en la recaptació de l’Impost sobre Transmissions Patrimonials i Actes Jurídics Documentats, l’Impost sobre les Vendes Minoristes de Determinats Hidrocarburs i l’Impost Especial sobre Determinats Mitjans de Transport; el tram autonòmic de l’IRPF, que ascendeix al 50% dels residents a la Comunitat Autònoma; la cessió del 50% de la recaptació líquida per IVA, la cessió del 58% de la recaptació líquida per Impostos Especials de Fabricació sobre la Cervesa, sobre el Vi i Begudes Fermentades, Productes Intermedis, sobre l’Alcohol i Begudes Derivades, sobre Hidrocarburs i sobre el Tabac i la cessió del 100% de la recaptació líquida per l’Impost sobre l’Electricitat. L’administració central disposa de la totalitat de la gestió i recaptació de l’Impost de Societats i les Comunitats Autònomes no hi participen.

La llei també estableix que les CC.AA tenen capacitat normativa per crear tributs propis. Tanmateix, també s’estableixen límits a la potestat tributària autonòmica en relació amb el sistema tributari estatal, impedint que les CCAA puguin crear impostos propis sobre fets imposables que ja estan sotmesos a imposició per l’Estat. Són ben coneguts els recursos presentats davant del Tribunal Constitucional contra impostos creats per la Generalitat de Catalunya, argumentant que envaeixen competències. Catalunya ha fet ús de les seves competències en aquest àmbit i ha creat impostos com els de les begudes ensucrades envasades, el dels actius no productius de les persones jurídiques, el dels pisos buits, o els que recauen sobre l’emissió de diòxid de carboni dels vehicles de tracció mecànica. Els impostos propis de les Comunitats Autònomes representen una fracció petita del seu pressupost. A Catalunya, els impostos propis creats per la Generalitat de Catalunya suposen una recaptació inferior als 600 milions d’euros, mentre que la recaptació real derivada dels tributs cedits, com successions i donacions o ITP i AJD representen una mica més de 2.100 milions d’euros, que sumats als poc més de 460 milions per altres conceptes com l’Impost sobre el Patrimoni o l’Impost sobre les Activitats del Joc fan un total de 2.560 milions. Els tributs propis més els cedits i diverses taxes per serveis transferits fan un total d’una mica més de 3.200 milions d’euros. El gruix dels recursos fiscals de les CC.AA deriva dels tributs sotmesos a liquidació derivats del sistema de finançament, com l’IRPF, l’IVA o els Impostos Especials, que en el cas català suposen prop de 16.500 milions.

El sistema d’assignació dels recursos a través del sistema de finançament autonòmic s’anomena sistema d’entregues a compte, i suposa el 80% dels ingressos de les CCAA. Aquest sistema presenta greus disfuncions en la seva aplicació i genera mals incentius en la gestió. En primer lloc, dificulta l’exercici de la capacitat normativa, ja que la liquidació de l’IRPF es fa dos anys més tard a l’exercici i per tant implica que les mesures tributàries adoptades per les Comunitats en un any no s’aplicaran als contribuents fins la declaració de l’any següent, i no tindran efectes recaptatoris per les comunitats fins al cap de dos exercicis. Els incentius per adoptar mesures que incrementin la recaptació són molt dèbils. A més, el fet que es trigui dos anys a fer-se efectiu també provoca que les decisions d’ajustament pressupostari siguin posposades.

Les CC.AA han assumit competències que requereixen forts nivells de despesa pública, com educació i sanitat. Aquest sistema provoca una responsabilització de la despesa, però no dels ingressos, tal i com va exposar recentment l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (AIReF). La corresponsabilitat fiscal consisteix en què els increment marginals de la despesa d’una comunitat autònoma siguin finançats per increment marginals dels tributs en aquella comunitat. La majoria d’estudis del sistema de finançament coincideixen en què l’exercici de la corresponsabilitat fiscal ha estat insuficient, ja que han predominat les reduccions d’impostos en un context de despesa i dèficits creixents. Un primer pas per incentivar la corresponsabilitat fiscal seria un compromís creïble que no hi haurà nous rescats per part de l’Estat. Alguns sectors de la població argumenten que els estats descentralitzats porten associats grans costos per duplicitats administratives, etc., i proposen la supressió del règim autonòmic. Si comparem els costos de les burocràcies públiques de la Unió Europea (és a dir, la despesa associada a parlaments, governs, agències fiscals i ambaixades exteriors, sumada a la despesa en serveis generals, associada al personal dedicat a coordinar, planificar, implementar i avaluar les polítiques de l’Administració) veurem que és aproximadament de 30.000 milions d’euros, aproximadament el 2,6% del PIB. La mitjana europea, segons Eurostat, és de 2,8% del PIB. Països centralitzats com França (3,5% PIB), Portugal (3,2%) o Itàlia (3,1%) tenen burocràcies més cares. Si ho posem en percentatge de la despesa total i no del PIB, aquesta despesa representa un 6% del total, exactament el mateix que França, país molt més centralitzat. En una publicació recent que va presentar davant del Congrés dels Diputats, l’AIReF va mostrar com els països amb una major descentralització fiscal havien convergit més en termes de renda per càpita. Alemanya o Àustria eren els països amb major convergència, mentre que Espanya es trobava a la meitat, i Itàlia estava immersa en un procés de divergència regional, on les diferències internes en termes de renda havien augmentat des de l’any 2000.

Conclusions

Les principals conclusions són:

-Espanya compta amb un sistema fiscal que no compleix els principis rectors d’un bon sistema impositiu.

-La pressió fiscal indirecta i la càrrega administrativa es troben entre les més altes de tota la Unió Europea, amb un 4.6% del PIB, a nivells de Polònia i a molta distància dels països amb una menor càrrega per aquest concepte, com Suècia, Dinamarca o el Regne Unit, amb nivells sempre inferiors al 2% del PIB.

-L’estructura fiscal de l’Estat espanyol es caracteritza per tipus elevats amb alts beneficis fiscals, cosa que provoca una baixa recaptació respecte a la resta de països d’Europa. Això provoca greus ineficiències i distorsions, a més de manca de recursos per fer sostenible l’Estat del Benestar a llarg termini.

-La càrrega fiscal sobre el treball, coneguda com a falca fiscal, és de les més elevades de l’OCDE. Això es deu a la gran càrrega que suposen les cotitzacions socials respecte el salari brut.

-Espanya té els tipus implícits sobre el consum més baixos de la Unió Europea, amb un tipus implícit mitjà del 14.5%. Els impostos indirectes són causants del gran diferencial recaptatori respecte la resta de països. Aquests impostos distorsionen menys que els impostos sobre el capital o sobre la renda.

-El sistema fiscal no és un bon mecanisme per disminuir la desigualtat en la redistribució de la renda. Els impostos directes sí que disminueixen la desigualtat, però els indirectes redueixen aquesta redistribució. L’efecte global del sistema fiscal sobre la reducció de la desigualtat és baix. El gran mecanisme de redistribució són les prestacions i transferències que duen a terme les administracions públiques.

-El sistema de finançament autonòmic articulat a través de la LOFCA provoca una manca de corresponsabilitat fiscal, que responsabilitza de grans despeses les administracions autonòmiques mentre no les dota de la suficient autonomia normativa i pressupostària per la banda dels ingressos. Hi ha certs factors del disseny institucional, com el sistema d’entregues a compte, que generen mals incentius perquè aquesta corresponsabilitat es doni.

Aquest informe resumeix les aportacions de la jornada “Un nou marc tributari per a Catalunya”, amb la participació de Xavier Martínez Gil, Doctor en Dret Tributari i responsable de coordinació interdepartamental a l’Agència Tributària de Catalunya; Anna Rossell, assessora fiscal a Ubach Munné i Roger Medina, economista i investigador titular del Col·lectiu Catalans Lliures. Podeu visualitzar el vídeo a continuació:

BIBLIOGRAFIA

BOSCÁ, José E.; DOMÉNECH, Rafael & FERRI, Javier. Estructura Fiscal, Crecimiento Económico y Bienestar. BBVA (2017).

CONDE-RUIZ, José Ignacio; DÍAZ, Manuel; MARÍN, Carmen & RUBIO, Juan. Una Reforma Fiscal Para España. FEDEA (2015).

HERNÁNDEZ DE COS, Pablo & LÓPEZ, David. Estructura impositiva y capacidad recaudatoria en España: Un análisis comparado con la UE. Occasional Papers 1406, Banco de España (2014).

JOHNASSON, Åsa. Public finance, economic growth and inequality: a survey of the evidence. OCDE (2016).

KOX, Henk & LEJOUR, Arjan. Regulatory Heterogeneity as Obstacle for International Services Trade. CPB Discussion Paper N. 49 (2005).

LABORDA, Julio López; MARÍN, Carmen & ONRUBIA, Jorge. Observatorio sobre el reparto de los impuestos entre los hogares espanyoles. FEDEA (2016).

LABORDA, Julio López; MARÍN, Carmen & ONRUBIA, Jorge. La eliminación de los beneficiós fiscales en el IRPF: efectos recaudatorios y distributivos. FEDEA (2017).

MIRRLESS, James; ADAM, Stuart; BESLEY, Tim; BLUNDELL, Richard; BOND, Stephen; CHOTE, Robert, MALCOLM, Gammie; JOHNSON, Paul; MYLES, Gareth & POTERBA, James. Institute for Fiscal Studies. Reforming the Tax System for the 21st Century: The Mirrless Review. Institute for Fiscal Studies (2010).

SCHNEIDER, Friedrich. The Shadow Economy and Shadow Labor Force: A Survey of Recent Developments. IZA (2014).

SCHNEIDER, Friedrich. Size and Development of the Shadow Economy of 31 European and 5 other OECD Countries from 2003 to 2015: Different Developments. Journal of Self-Governance and Management Economics (2015).