12/05/2018

La revolució liberal de Nova Zelanda

Per Martí Jiménez

Són nombrosos els països que sovint escoltem al debat públic com a possibles models interessants o referents en el disseny de polítiques econòmiques: La Dinamarca del Sud, Massachussets, Àustria… La setmana passada però, vam tenir la sort de rebre una classe magistral sobre un estat força desconegut i a les nostres veritables antípodes: Nova Zelanda. Aquesta illa oceànica no només és fascinant per la seva exuberància natural, els kiwis o la selecció de rugbi. També suposa un cas paradigmàtic del que suposa una profunda reforma liberal ben dissenyada i aplicada, que ha transformat Nova Zelanda en una les nacions més lliures del món. A continuació resumim algunes de les claus esmentades pel Director de Recerca del Institute of Economic Affairs i exlíder del partit liberal neozelandès Jamie Whyte.

Si excloem Hong Kong i Singapur, Nova Zelanda compta amb l’economia més lliure de tot el planeta segons l’Índex de Llibertat Econòmica, rànquing elaborat anualment per la Heritage Foundation. Les reformes liberals a Nova Zelanda van tenir lloc els anys vuitanta, coincidint amb l’auge de polítics com Ronald Reagan o Margaret Thatcher. En el cas neozelandès, però, van ser els polítics laboristes del centre-esquerra els qui varen impulsar l’agenda reformista. Nova Zelanda portava dècades patint un lesiu estancament social i econòmic quan l’economista Roger Douglas va llançar el manifest que el portaria a dirigir la cartera ministerial de finances, inaugurant l’era coneguda com a Rogernomics.

Figura 1. Índex de Llibertat Econòmica (Heritage Foundation)

El 1980 l’illa oceànica acumulava més de trenta anys creixent un 50% per sota de la mitjana de l’OCDE. Els preus, els tipus d’interès, els dividends empresarials, els sous, els lloguers, els horaris comercials, el sector importador i exportador… Tots els àmbits de l’economia estaven sotmesos a un exhaustiu control i regulació per part dels poders públics. Aquest nivell asfixiant d’intervencionisme econòmic, sumat a una nefasta gestió de la política monetària -durant bona part dels anys 70, la inflació va superar el 10%- van fer caure el país en la ruïna més absoluta. Per tenir una idea de com de regulada estava la vida econòmica a Nova Zelanda, cal subratllar que era il·legal transportar béns en un camió més de 150 milles per carretera (degut a les pressions del sector del ferrocarril) i era imprescindible comptar amb un permís governamental per importar productes estrangers.

Les receptes liberals van començar a aplicar-se el 1984. Douglas va advocar per un major grau de llibertat monetària com a primer pas per a la recuperació i va començar a retirar el controls de preus. Un cop assumides les mesures d’estabilització de la moneda, el govern laborista va iniciar un procés de profundes reformes estructurals associades a l’obertura comercial, la liberalització d’empreses públiques, la simplificació del sistema tributari, l’eliminació de subsidis a la indústria, la flexibilització del mercat laboral, la reducció de la despesa pública i la disciplina monetària, a més d’una profunda metamorfosi de l’administració i el sector públic.

La funció pública a Nova Zelanda funcionava amb fortes rigideses burocràtiques i els funcionaris gaudien d’estabilitat laboral absoluta. El sector públic es percebia com a lent i costós, i una de les principals preocupacions de la població era la ineficiència en la utilització dels recursos públics, a causa de la manca de transparència i retiment de comptes. Així, entre 1988 i 1989 es van impulsar dues lleis claus, la State Sector Act i la Public Finance Act – llei del sector estatal i de les finances públiques. El nomenament dels directius es va desvincular dels cicles electorals i la majoria de les subdivisions dels diferents departaments ministerials van quedar sota la direcció d’executius professionals reclutats ad hoc per tutelar les reformes. El seu sou depenia del grau de compliment dels objectius. A canvi, el nivell de llibertat i autonomia a l’hora de reorganitzar els processos de selecció del sector públic va créixer de manera considerable.

En l’àmbit tributari, Douglas va reduir de cinc a tres els trams de l’IRPF i va aplicar rebaixes dels tipus efectius per a tots els nivells de renda. Pel que fa a la imposició indirecta, es va substituir un model molt complex amb tipus d’IVA de fins al 50% per un IVA simplificat del 10%. El tipus general de l’Impost de Societats va caure del 48% al 33%. Tanmateix, l’efecte expansiu de les reformes va fer que la recaptació augmentés en comptes de disminuir, de manera que els ingressos fiscals van passar del 30% al 33% del PIB. El dèficit, que rondava el 7% quan Roger Douglas va assumir la cartera de finances, havia caigut a l’1% a finals dels anys 80.

També es va produir un gir important en la gestió del gran conglomerat d’empreses públiques que controlava el govern: bancs, telecomunicacions, ferrocarrils, línies de transport marítim, mineria, correus, aerolínies… Després de la reconversió desenvolupada entre 1984 i 1986, amb l’arribada de directius professionals, moltes d’aquestes empreses foren liberalitzades al llarg de la dècada dels noranta per entrar en la disciplina de mercat. Des del punt de vista comercial, la signatura del tractat de lliure comerç amb Austràlia el 1983 va suposar un punt d’inflexió molt rellevant per al potencial exportador de Nova Zelanda. El país va seguir signant aquest tipus de tractats amb un gran nombre de països però també ha advocat per reduir unilateralment moltes de les barreres aranzelàries i no aranzelàries a les importacions de l’estranger.

Potser la reforma més transcendental que va adoptar Nova Zelanda fou la del sector agrícola. L’illa oceànica ha aconseguit quelcom que no ha fet cap altre país del món: abolir tots els subsidis i mesures proteccionistes en el sector primari. Les subvencions governamentals a l’agricultura van caure del 16% al 4% de la despesa pública i les ajudes van passar de 670 milions de dòlars el 1983 a 206 milions de dòlars el 1990. Completada la reconversió la situació va començar a millorar de manera sostinguda: des de l’agenda reformista, l’agricultura ha augmentat la seva participació sobre el PIB i el creixement total de la productivitat dels factors (mà d’obra i capital) va ser del 6,3% anual durant els primers nou anys de les reformes. De mitjana, els ajuts públics als països desenvolupats suposen el 30% de la producció anual del sector agrícola. A Nova Zelanda, els programes que encara estan en vigor són tan insignificants que amb prou feines l’1% del PIB primari està lligat a l’Estat. Nova Zelanda segueix sent l’únic país desenvolupat que ha rebutjat subvencionar les explotacions agrícoles.

Figura 2. Productivitat multifactorial (MFP) a Nova Zelanda 1978-2008

L’evolució econòmica de Nova Zelanda va seguir una línia ascendent en les dècades següents. Als anys 90, el laborisme va patir una crisi interna, el que va empènyer a Douglas a fundar el seu propi partit, conegut com l’Associació de Consumidors i Contribuents o ACT Party. El nostre convidat Jamie Whyte va ser el candidat de la mateixa formació el 2014. El 1990, l’arribada del centredreta al poder va amplificar l’agenda de liberalització seguida pels laboristes. La ministra de Finances, Ruth Richardson, va impulsar una profunda reforma laboral després de la seva arribada al poder. També es va dotar de major autonomia a les escoles i es va implementar el xec escolar, una ajuda monetària ponderada per renda, amb la qual les famílies tenen plena llibertat per escollir el centre escolar i el model pedagògic més adient pels seus fills.

A més de guiar-se per fortes conviccions, Roger Douglas i Ruth Richardson comparteixen un ideal de policy-maker que resol els problemes del seu país de manera eficaç i efectiva i després abandonen l’escenari polític. Segons el mateix Douglas, «es millor estar en política durant tres anys i fer alguna cosa, que estar-ne vint i no fer res». Com afirma Ruth Richardson: «Prepara’t per ser un pioner. La valentia política dóna fruits. Feu-ho una vegada. Feu-ho bé i utilitzeu el vostre capital polític per fer quelcom útil». L’èxit de la reforma liberal neozelandesa té tres pilars fonamentals. Primer, la seva celeritat: moltes de les mesures van desenvolupar-se en menys de dos anys. En segon terme, un ampli consens per part dels dos partits centrals i els diversos agents socials i econòmics. Finalment, uns resultats palpables en el creixement i l’ocupació, oferint oportunitats creixents també per als ciutadans no qualificats i de menor renda. El país oceànic va passar de ser un territori gris i trist, que recordava a l’antiga Iugoslàvia, a una de les economies més vibrant i dinàmiques del món, atraient immigració i capital estranger.

Nova Zelanda suposa una experiència molt valuosa per a Catalunya. Aquesta illa al sud del Pacífic ha deixat de ser, en menys de tres dècades, una economia profundament encotillada, rígida i proteccionista, per esdevenir un dels països més lliures i pròspers del planeta. Cal destacar, també, el paper dels think tanks, els diversos pols de pensament i els experts de qui Douglas i Richardson es van envoltar. Inspirats per les idees de pensadors liberals com Hayek, Buchanan, Olson o Tullock, aquest conjunt d’experts va tenir un rol cabdal en la revolució experimentada per l’illa kiwi. El cas neozelandès ens demostra com el talent polític, una agenda valenta, una bona translació de les idees a la política econòmica i una aposta per l’evidència i el pragmatisme, lluny del dogma i el partidisme, constitueixen ingredients bàsics per la transformació d’un país cap a un futur millor.

Podeu visualitzar la nostra conferència a càrrec de Jamie Whyte del passat 25 d’abril al Palau Macaya a continuació: