18/05/2018

L’economia circular. Una oportunitat liberal per liderar la transició sostenible

Per Catalans Lliures

Per Dr. Jordi Oliver i Solà*

El model lineal de producció i consum – conegut popularment com a aquell “d’usar i llençar” – està basat en l’extracció de matèries primeres i el seu processat en béns de consum que, tard o d’hora, acaben esdevenint residus. Aquest model està mostrant senyals d’esgotament i té importants limitacions, tant a l’entrada com a la sortida del procés, que en comprometen la viabilitat futura. D’una banda, la tendència a l’alça i la volatilitat dels preus de les matèries primeres posen en risc la base material a partir de la qual produir nous béns; i d’altra banda, la generació de residus sòlids, aigües residuals i emissions de gasos amb efecte d’hivernacle amenacen les condicions d’habitabilitat del planeta.

En contraposició amb el model lineal, l’economia circular té com a objectiu principal preservar durant el major temps possible el valor dels productes, components i materials dins de l’economia. L’aplicació de l’economia circular, per tant, requereix un canvi de visió tant empresarial com territorial i individual, repensant la manera de produir i consumir.

Fixem-nos com ”d’usar i llençar” és la nostra economia. L’any 2012, a la Unió Europea, el total de reciclatge de materials i recuperació d’energia dels residus va rescatar només el 5% del valor de les matèries primeres, mentre que el 95% del valor material i energètic es va perdre després del primer cicle d’ús. En aquest context, el Paquet d’Economia Circular de la Comissió Europea impulsa estratègies d’economia circular de manera transversal, amb l’objectiu final de reforçar la competitivitat i resiliència de l’economia europea.

Vegem un exemple amb un element concret. Dos terços de les reserves mundials de coure ja han estat explotades, és a dir que ja no es troben sota terra, al jaciment. Tanmateix, a escala planetària només es recicla el 30% del coure, de manera que el 70% s’utilitza una vegada i després es llença. Davant d’escenaris com aquest, el model lineal d’usar i llençar es troba amb un problema evident.

En vista de la finitud, l’encariment i la volatilitat de preus d’alguns recursos naturals essencials per a la seva activitat, un nombre creixent d’empreses estan apostant per replantejar els seus sistemes de subministrament i producció. En aquest context, comencen a adoptar un full de ruta que ajudi a pal·liar el risc i la incertesa sobre el seu futur.

A través del disseny, l’economia circular aprofita les capacitats i els fluxos materials infrautilitzats, amb els que obté una nova font d’ingressos i un estalvi simultani en costos de gestió. D’aquesta manera, l’empresa aconsegueix mecanismes de creació de valor deslligats del consum de recursos finits i genera un valor compartit.

Les empreses que estan adoptant aquesta estratègia, a més de reduir els residus generats i aconseguir una major eficiència en l’ús de matèries primeres, monetitzen aquest esforç a partir d’una valorització de cada recurs amb què compta l’empresa.

Els sectors amb un major potencial per aplicar mesures d’economia circular a Catalunya; tenint en compte el seu pes en l’economia i les possibilitats d’aplicar estratègies d’economia circular; inclouen l’agroalimentari, la indústria química, el transport i la logística, i el sector de la maquinària i equips.

A Catalunya, el sector agroalimentari és un dels líders en l’adopció d’aquesta nova visió de l’economia. L’equip directiu de moltes de les empreses del sector han deixat d’entendre la gran quantitat de residus orgànics que generen com un cost de gestió i ha passat a comprendre que constitueixen un recurs amb un valor econòmic que pot ser monetitzat. Una bona part dels residus de les indústries agroalimentàries han trobat una nova destinació en la mateixa o altres indústries configurant models de negoci simbiòtics en què el residu d’un agent és l’aliment del següent. Per exemple, alguns residus generats per la indústria cervesera poden ser destinats al sector de les pròtesis dentals, del cafè per a generar una nova farina, de la indústria de l’oli per a tints, etc. Són molts els exemples d’aplicació d’aquest concepte per generar nous ingressos econòmics i evitar la generació de nous residus.

La transició de les empreses cap a una economia circular requerirà canvis estructurals a diversos nivells, i va molt més enllà de tancar els fluxos materials: estratègia de producte / servei, processos productius, estratègia de subministrament, estratègia organitzativa, model de negoci, etc.

El disseny i desenvolupament de nous models de negoci circulars està tenint lloc en els diferents nivells empresarials: grans empreses, pimes i persones emprenedores. Un grup d’empreses pioneres en els seus respectius sectors estan liderant l’adopció de conceptes empresarials ecoinnovadors i estan aconseguint augmentar la seva competitivitat i reduir, al mateix temps, el seu impacte ambiental.

Les principals tendències observades pel que fa a models de negoci circulars són la servitització i la remanufactura:

• Servitització: La servitització és el procés pel qual es dóna un paper cada vegada més important al servei en el model de negoci de les empreses manufactureres, a més de – i de vegades a costa de – les vendes de productes i maquinària tradicionals.
El servei passa de ser un element de cost a una oportunitat per oferir un millor servei per al client i, per tant, generar ingressos addicionals. A més, això pot contribuir a una economia més circular.

La servitització suposa un impuls per a l’economia circular a diversos nivells:

  1. Deslligar el benefici econòmic del consum de més recursos naturals.
    Els models de negoci que afavoreixen l’accés a un producte compartit permeten que un nombre més gran de persones accedeixin al valor i/o a la funció que aporta un producte sense la necessitat de consumir més recursos. Serveixen com a exemple els models de negoci basats en el carsharing.
  2. La durabilitat com a benefici empresarial. Usant aquest model, l’empresa reté la propietat dels productes i es responsabilitza del seu manteniment i el pagament dels costos operatius. Seria el cas de Philips i l’aeroport de Schiphol, on han arribat a un acord basat en el pagament pel servei d’il·luminació enlloc de la compra de lluminàries; o seria també el cas de la divisió aeronàutica de Rolls-Royce que ofereix un contracte a llarg termini de serveis a les aerolínies, que paguen per hores de vol dels motors. Aquesta servitització aporta avantatges competitius a Rolls-Royce i operatives als seus clients. En aquest context, és de l’interès de l’empresa la minimització dels costos econòmics i ambientals d’operació d’aquests productes ja que aquesta minimització redunda, en darrer terme, en un major benefici per a l’empresa. Aquestes empreses prioritzen una inversió inicial alta en l’adquisició de productes més eficients, duradors i/o de confiança, i en conseqüència redueixen el cost al llarg del seu cicle de vida, gràcies a l’estalvi en l’ús de recursos com energia, matèries primeres o altres consumibles. En estendre la propietat i, per tant, la responsabilitat del productor al llarg de tota la vida dels productes s’aconsegueixen alinear els interessos empresarials i ambientals, provocant que la solució més sostenible sigui, per afegitó, la més competitiva.
  3. Millors escenaris de fi de vida. Amb el manteniment de la propietat dels productes per part de l’empresa, l’extensió de la vida útil dels mateixos suposa un benefici clar. D’aquesta manera, es redueix la necessitat de substituir productes sencers i se n’afavoreix la reparació. Les empreses propietàries prioritzen la compra de productes que hagin estat dissenyats per a una llarga vida útil. Un cop assolit el final de la vida d’aquests productes, l’empresa pot capturar el valor residual dels mateixos a través de la separació dels seus components per a la revenda, la remanufactura, el reciclatge, etc. Això incentiva i obre les portes a productes més circulars, alhora que l’adopció de marcs de negoci circulars duu associada la necessitat de repensar els models logístics amb els quals opera l’empresa.

Tradicionalment, els fluxos logístics d’entrada corresponen a components i matèries primeres, mentre que els de sortida es relacionen amb el producte acabat. La possibilitat de capturar valor en el final de la vida útil dels productes incentiva la creació de fluxos logístics inversos que permeten la recuperació dels productes en els seus llocs d’ús.

• Remanufactura: Un altre dels processos que permeten la captació de valor per part de l’empresa i que incentiven el tancament del cicle tècnic és la remanufactura. Molts dels components dels productes que han arribat al final de la seva vida útil encara són reutilitzables, ja sigui directament o després d’un procés de reparació. Algunes empreses estan capitalitzant aquesta oportunitat i han desenvolupat procediments per recuperar els productes al finalitzar la seva vida útil, per tal de recuperar els components de major valor i reparar-los per reintroduir-los en el procés de producció.
La tendència de la remanufactura s’ha convertit en una realitat palpable en diversos sectors de fabricació i suposa una gran oportunitat, a nivell europeu, per a la reindustrialització i la generació d’ocupació local, ja que les operacions de recuperació i reparació cal fer-les a prop del consumidor.

El marc regulador dissenyat i pensat per una economia lineal haurà d’evolucionar si no vol esdevenir una trava a les noves relacions que s’establiran al llarg de les cadenes de valor i models de negoci.

Per exemple, en l’àmbit de la fiscalitat existeixen incoherències molt grans. L’economia circular hauria d’invertir la realitat actual on trobem una elevada càrrega impositiva sobre la mà d’obra i baixos impostos sobre les matèries primes. Si interessa ser conservatiu en l’ús dels recursos i augmentar l’ocupació, una pressió fiscal intel·ligent hauria de funcionar just a l’inrevés, aplicant majors gravàmens pigouvians sobre les externalitats mediambientals (com el cas dels impostos als hidrocarburs o l’impost sobre el carbó) i reduint l’esforç fiscal del treball.

L’aparició de nous models de negoci vinculats a la satisfacció de necessitats a través de l’oferta de serveis enlloc de la venda de productes obliga també a revisar els tipus de l’IVA. És un fet que les empreses afectades per un tipus reduït o superreduït d’IVA, quan passen a oferir el servei associat al producte enlloc de vendre’l han de carregar un IVA general, dificultant o fent inviable el model de negoci servititzat.

Una altra barrera habitual la trobem en l’àmbit dels subproductes i la fi de la condició de residu. L’esperit de la legislació actual és la d’ordenar tots el fluxos de residus i que tinguin un canal autoritzat de tractament. Tanmateix, l’economia circular posa l’accent en establir noves relacions entre els agents de la cadena de valor, en construir una economia més orgànica i descentralitzada, que generi valor mitjançant el comerç de materials i del coneixement. Els residus generats a la societat catalana tenen un valor real com a recursos per a l’obtenció de materials que es poden integrar de nou en els processos productius. És per això que l’economia circular no es podrà desenvolupar si es troba encotillada per una legislació que no li dóna marge per establir noves solucions innovadores i relacions simbiòtiques entre les empreses. En les darreres dècades, un gran nombre de països europeus han fet un gran canvi en les seves polítiques de residus, però encara hem d’anar un pas més enllà de l’actitud conscient de les 3 “R” (reducció, reutilització i reciclatge): cal introduir flexibilitat en la intermediació entre els diversos agents i aplicar de manera efectiva els principis de I‘economia circular per mantenir els residus en constant circulació.

En definitiva, l’economia circular proporciona el marc idoni perquè l’economia de mercat doni resposta als reptes de la sostenibilitat, oferint les eines que fan coincidir els interessos empresarials, socials i ambientals.

*Jordi Oliver-Solà és doctor en Ciències ambientals i premi extraordinari de doctorat per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Soci-fundador i director executiu de inèdit, un estudi d’ecoinnovació estratègica que ofereix servei a empreses i organitzacions per aconseguir solucions factibles, viables i sostenibles. Ha participat en nombrosos projectes amb empreses i ha publicat més de 30 articles en revistes d’àmbit internacional, ha realitzat més de 40 contribucions en congressos internacionals, i 11 capítols de llibre sobre la temàtica. Investigador vinculat a l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals (ICTA-UAB), professor associat al Departament d’Enginyeria química, biològica i ambiental (UAB) i professor col·laborador de l’Escola Universitària de Disseny i Enginyeria ELISAVA (UPF).

Per aprofundir en la matèria recomanem dues obres de l’autor d’aquest article: