16/07/2018

El nostre sector cultural. Reptes, oportunitats i alternatives

Per Catalans Lliures

Autor: Alexander Golovin

 

La cultura catalana té dos grans reptes a encarar durant els propers anys: la consolidació dins el nostre entorn més proper i la seva inclusió en els circuits culturals mundials. Perquè Catalunya pugui exportar els seus artistes al món i arreli bé a casa nostra necessita que la seva indústria cultural  sigui forta i tingui capacitat per resistir les adversitats que es pugui trobar en el camí. I la  manera d’aconseguir-ho no és altra que acabar amb la dependència que té de l’administració pública. En moments com els actuals, de certa convulsió a les institucions del nostre país, aquesta necessitat és fàcilment constatable.

Els països que no viuen dels èxits del passat i, que per contra, innoven, exporten i creen producte cultural són conscients que regar amb subvencions el sector en limita la captació i retenció del talent, i per tant aposten pel lideratge del sector privat, amb el suport del sector públic. El nostre gran referent a l’altra banda de l’Atlàntic, els Estats Units, exemplifica aquest paradigma: és el líder cultural indiscutible del planeta, i la seva font d’ingressos principal és el finançament privat.

 

Situació del sistema cultural català

 

Des de l’inici de la crisi econòmica, el sector cultural català ha viscut una forta davallada del pressupost, principalment degut a la seva dependència de la Conselleria de Cultura i, en general, de l’Administració Pública.

El projecte de Madrid com a ciutat global en detriment de Barcelona, també ha provocat una històrica falta d’inversions. Tan sols amb el que ha invertit l’Estat en remodelar institucions madrilenyes com el Museo del Prado, el Museo Reina Sofía o el Teatro Real, Catalunya en tindria prou per impulsar nous equipaments que fa temps que es demanen com el Centre Nacional de Fotografia.

El sistema cultural català, en especial la seva arquitectura institucional, pateix dos grans problemes. El primer és una forta supervisió per part del govern central: la presència de l’Estat en els equipaments culturals del país no afavoreix l’autonomia del govern català. En segon lloc, una hipertrofia d’organismes que se superposen i concentren una quantitat ingent de recursos que haurien d’anar destinats a les pròpies activitats culturals. En altres paraules es destinen mols recursos en gestió i administració però no en producció cultural. En aquest sentit, altres països han establert regulacions per solucionar aquesta problemàtica. Un dels millors exemples és l’anomenada “Llei de la posta de sol” (Sunset law) impulsada pel President George W. Bush quan era governador de l’estat de Texas. Aquesta normativa establia que qualsevol nova agencia, programa o regulació que portés associada un major volum de despesa o tràmits burocràtics havia de tenir una data de caducitat. Només en el cas que superessin una estricta auditoria independent que n’avalués el cost-benefici es podia considerar ampliar el termini d’actuació.

Finalment, les noves tecnologies i la digitalització multipliquen les oportunitats i els espais de comunicació per a la creació cultural i han creat un mercat mundial per a productes i serveis culturals que operen independentment de les fronteres polítiques estatals. Les noves tecnologies com el Big Data, les plataformes P2P o la Intel·ligència Artificial ofereixen nous canals i eines per ampliar les audiències i permetre una major internacionalització dels nostres creadors. Catalunya, però, necessita una actualització de les seves capacitats digitals, connectant el sistema d’innovació TIC consolidat en la darrera dècada amb el sector artístic i literari. El canvi d’una economia basada en la producció a una economia basada en la informació i els serveis necessita professionals i formació adaptats als nous temps.

 

El model americà

 

Als EUA, el suport més gran a la cultura són les donacions privades. Només el 6,7% del finançament (3,3% local, 2,2% estatal i 1,2% federal) prové d’administracions estrictament públiques segons la National Endowment for the Arts (NEA). També cal recordar que la major font d’ingressos són els beneficis del propi sector (un 55% dels ingressos), primordialment a través de la venda d’entrades. El ciutadans americans que consumeixen cultura poden triar entre una gran varietat d’oferta de productes teatrals, d’arts visuals, dansa, música i literatura, però també compten amb una gran qualitat i oferta en locals, llibreries, espais a l’aire lliure, museus, auditoris, restaurants o cocteleries.

Primerament, Estats Units no té un sol benefactor públic i, de fet, no disposa ni de Departament de Cultura. Ha optat per una descentralització de la presa de decisions amb diverses agències a nivell federal, estatal, regional i local. A més, aquestes ajudes públiques no pretenen ser en cap cas la font de finançament principal de l’activitat cultural del país: estimulen la inversió privada, ajuden aquells sectors més necessitats, afavoreixen la preservació del patrimoni cultural i promouen l’educació artística. Aquestes subvencions complementen, i en cap cas supleixen, el paper del sector privat.

Un altre factor positiu que cal tenir en compte és la via per adjudicar subvencions federals. Per tal d’evitar que el poder polític imposi les polítiques culturals, les decisions són preses des de panells formats per un divers grup d’experts i professionals amb un ampli coneixement del sector i l’àmbit estudi. Els candidats a les subvencions són sempre objecte d’una escrupolosa revisió que asseguri que els diners són atorgats per mèrit i no pas per raons polítiques o favoritismes.  Un altre requeriment per part del govern federal, per a la majoria de projectes, és comptar amb una contribució igual o superior a la sol·licitada a nivell federal.

A nivell privat, existeixen dues opcions per efectuar donacions. Si es tracta d’una organització sense ànim de lucre, tota donació serà lliure d’impostos. Si és a nivell individual, el donant gaudirà de deduccions fiscals. Aquesta última opció, sumada als diners provinents d’organitzacions sense ànim de lucre constitueixen la principal font d’ingressos del sector cultural americà. Segons diverses estimacions (NEA, 2013) recents, per cada dòlar que el Departament de Tresoreria dels EUA estalvia al contribuent, el donants tendeixen a fer aportacions d’entre 80 cèntims i 1,3 dòlars més.

 

Bonificacions, exempcions i ajuts  fiscals

 

Si bé el sistema de finançament cultural americà té un fort component filantròpic –gràcies a les importants exempcions fiscals que promulga, que el diferencien de la majoria de sistemes d’altres indrets–, altres països també es nodreixen de diferents fonts indirectes per completar el que l’estat proveeix de manera directa.  La més significant és la reducció dels impostos equivalents a l’IVA en productes culturals (música, teatre, cinema, etc) i la introducció de deduccions i bonificacions sobre el consum.

Les entrades a cinemes i espectacles d’arts escèniques són els béns amb una discrepància en el tracte més important entre països i, per tant, presenten molta variància pel que fa a tipus impositius d’IVA. Per la part baixa, amb un tipus per sota el 10 %, se situen 12 països que graven les entrades al cinema i els espectacles entre el 3 % i el 9,5 %. Un segon grup de països, com ara Finlàndia, Itàlia, Portugal o Grècia apliquen tipus impositius entre el 10 % i el 15 %. L’Estat espanyol, juntament amb Letònia i Lituània, amb un 21 %, es posiciona en la part alta del rànquing amb un tipus impositiu només superat per Dinamarca (25 %) i Hongria (27 %). Tanmateix no podem obviar que reduir l’anomenat “IVA cultural” és una política pública regressiva: les llars amb majors ingressos gasten cinc vegades més de mitjana (Funcas 2016) que les rendes baixes en cinema, teatre i altres espectacles escènics. Per altra banda, mentre la despesa en biblioteques, museus o galeries d’art té un major sentit d’inversió intergeneracional, amb un impacte en la comprensió i coneixement dels fenòmens artístics, el pressupost destinat a subvencionar activitats relacionada amb les arts escèniques i musicals correspon a despesa en el seu més pur sentit de consum —la inversió s’esgota amb l’espectacle mateix—, amb conseqüències en relació amb el finançament públic o l’aplicació de gravàmens reduïts.

Molts països fomenten la lectura bonificant el suport paper. El cas més extrem correspon a Irlanda i el Regne Unit, que deixen els llibres en suport paper exempts de tributació per IVA. Si fem un recorregut per Europa, observem alternatives més creatives. Els comerços austríacs gaudeixen d’exempcions fiscals si patrocinen i promouen esdeveniments o projectes artístics, mentre els holandesos promouen la inversió privada en l’àmbit cultural a través de bonificacions a les rendes del capital.

A l’Estat espanyol destaca el cas de la Llei de Mecenatge Cultural de Navarra, amb una gran bateria de beneficis fiscals per a les donacions al sector. Per a les persones físiques, el 80% de deducció per als 150 primers euros d’aportació i el 40% per a la resta ha suposat un impuls a les microdonacions. Per a les persones jurídiques, l’incentiu combinat de despesa deduïble i deducció en quota supera el 50%. Existeixen també altres incentius, com l’exempció en l’Impost sobre la Renda de les Persones Físiques i en l’Impost de Societats de manera que l’aportació es produeix sense cost fiscal per al donant. La recepció de la donació per una persona física tampoc generarà el gravamen en l’Impost sobre Successions i Donacions del perceptor.

A les comunitats no sotmeses al règim foral com Catalunya, segons la Llei de mecenatge 49/2002, les quantitats donades per persones físiques contribuents de l’IRPF tindran dret a aplicar una deducció per donatius i aportacions un 75% en els primers 150 euros i un 30% en la resta. A més, si en els dos períodes impositius anteriors s’haguessin realitzat aportacions amb dret a deducció a favor d’una mateixa entitat per import igual o superior, a cadascun d’ells el percentatge de deducció aplicable serà del 35%. La base de la deducció per al donant no podrà superar el 10% de la seva base liquidable de l’exercici. Les quantitats donades per part d’empreses mercantils atorguen dret a la deducció del 35% de la donació a la quota de l’Impost de Societats.

 

Nous vehicles de finançament cultural

 

Una altra alternativa que està agafant força a la Unió Europea és l’obtenció d’ingressos a través de la venda de butlletes i participacions de loteria i altres rifes. Als Països Baixos, per exemple, trobem loteries públiques i privades que destinen els seus ingressos en el sector cultural. El 2010, al Regne Unit, més de 125 milions de lliures provinents de la loteria foren destinades a les arts i 94 milions més al patrimoni cultural.

Darrerament, el crowd-funding s’ha erigit com una alternativa de suport a la cultura. Aquestes plataformes online han aconseguit, a través de microdonacions, fer realitat molts projectes de gran qualitat, el finançament dels quals no hagués estat possible sense l’existència d’aquestes noves plataformes. Èxits premiats amb un Grammy com ara “Concert in the garden”, de la compositora de jazz Maria Schneider, o els 283 milions de dòlars per a més de 29.000 projectes creatius que ha ajudat a recaptar la plataforma Kickstarter, demostren que la societat civil i el sector privat tendeixen a facilitar —de manera més eficient— el sorgiment de propostes culturals alternatives.

Un cas ideal per evidenciar el bon paper que pot tenir el sector privat en les institucions públiques culturals és el del National Theatre britànic. Sota la direcció de Nicholas Hytner, el teatre ha aconseguit diverses fonts de finançament fora dels subsidis estatals. Acollir espectacles els diumenges als foyers (fet inèdit) o portar les obres als cinemes són algunes de les mesures que ha adoptat l’entitat. Però la iniciativa més significativa ha estat la introducció de patrocinadors per reduir el preu de les entrades. El primer any, el 2003, aquesta novetat va comportar una rebaixa de 10 lliures que acabarien sent 12 el 2011. L’èxit ha estat indiscutible: s’ha assolit una assistència d’entre el 90 i el 100% durant els mesos d’estiu, quan la mitjana històrica és del 65%. Aquest nou model de gestió ha estat imitada posteriorment per altres institucions i entitats culturals com la Royal Court de Londres, i ha estat avalada pel Consell d’Arts d’Anglaterra.

A casa nostra, un dels millors exemples de creació cultural a través de la iniciativa privada és la imminent reobertura del Mas Miró a Mont-roig del Camp (Baix Camp). La casa d’estiueig de Joan Miró va obrir portes parcialment el passat 20 d’abril coincidint amb el 125è aniversari del seu naixement. El pressupost d’aquesta primera fase d’habilitació ronda els 400.000 euros i ha comptat amb el suport de les institucions, però el finançament ha provingut majoritàriament del sector privat. Ara, la Fundació Mas Miró ha engegat un procés de recerca de mecenatges per a continuar amb les pròximes fases de rehabilitació. L’obertura al públic de la casa, on el pintor va passar llargues temporades i on es conserven dos grafits estampats a la paret del taller, ha estat possible gràcies al paper de la societat civil i  un suport intel·ligent de les diferents administracions.

Recentment, l’empresa de moda Uniqlo ha arribat un acord amb el Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA) pel qual el centre obrirà gratuïtament les seves portes els dissabtes a la tarda gràcies a la contribució econòmica del gegant japonès. La iniciativa segueix l’exemple d’altres acord signats amb institucions culturals de referència mundial com el MoMA de Nova York (tres nits al mes) o la Tate Modern de Londres (els divendres a la tarda). Aquests casos són només alguns dels exemples que han de servir per marcar el camí a normalitzar la col·laboració publicoprivada a l’àmbit cultural.

També cal tenir present que no totes les iniciatives culturals han de ser de l’envergadura dels exemples mencionats. La major part de l’activitat cultural popular prové de la iniciativa privada. Les colles castelleres, els diables o els sardanistes, entre d’altres, s’han professionalitzat, possibilitant la seva independència financera de l’esforç del sector públic i són molts els exemples de la seva bona acollida internacional.

L’art ens ensenya a connectar el nostre passat amb el futur. Com digué Winston Churchill, «sense tradició, l’art és un ramat d’ovelles sense pastor. Sense innovació, serà un cadàver». És per això que el sector privat ha de guanyar pes en la indústria cultural catalana, perquè permet l’abraçada natural entre innovació i tradició.

 

Conclusions

 

Durant massa temps hem pogut comprovar que el sector cultural català i els seus agents han estat molt lligats al dictat de l’administració pública. Aquest és un fet greu que constata una crua realitat: l’absència de la societat civil i d’un sector privat dinàmic i diversificat en l’àmbit cultural, a causa d’un disseny deficient de polítiques públiques per part de la Conselleria de Cultura.

Per teixir una cultura més lliure, vital i innovadora, ens cal apostar decididament per un sistema que englobi el sector públic, mecenatge, donacions filantròpiques, iniciatives emprenedores privades i fundacions. El suport públic i privat han de convergir de manera natural per tal de finançar adequadament els nostres artistes, museus, teatres, orquestres i escoles amb una aposta clara: potenciar la nova creació i conservar el patrimoni. Un sistema descentralitzat que permeti l’emergència contínua de noves organitzacions, estils i perspectives en la vida creativa; i que asseguri que cap departament de cap poder públic determini l’agenda cultural del país.

Fórmules com els incentius fiscals, que promouen innovadors mètodes de suport privat i la descentralització en la presa de decisions que ajuden el patrimoni local, són algunes de les mesures convenients a aplicar a casa nostra. També és hora d’aprimar la multitud d’administracions, consells assessors, consorcis, fundacions públiques i organismes que participen en l’àmbit cultural: aquesta estructura mastodòntica consumeix els recursos que haurien d’anar destinats a la creació artística. En definitiva, ens cal un sistema públic que complementi i doni ales a la iniciativa privada, que dinamitzi una robusta competició de talent, idees, patrocinis i audiència i a la vegada projecti la nostra producció cultural a Catalunya i al món.