24/09/2018

La ruta de la seda xinesa: noves regles del joc en el comerç internacional?

Per Catalans Lliures

Per Nadia Kovaleva*

Aquest informe és una revisió de l’estat de la iniciativa xinesa “One Belt One Road” (Un Cinturó Una Via) i el seu impacte sobre el territori, especialment, a l’Àsia Central, una de les àrees nuclears del projecte. El present treball se centra en els reptes als quals ha de fer front la iniciativa, com el de les infraestructures i el dèficit de seguretat, examinant quines són les qüestions essencials per a la seva implantació.

La iniciativa One Belt One Road (一带一路, yidai yilu, a partir d’ara OBOR) va ser anunciada pel president xinès Xi Jinping el setembre 2013 a la Universitat de Nazarbayev de Kazakhstan. El seu objectiu és crear una xarxa de carreteres i vies de tren, rutes marítimes, oleoductes i gasoductes per Europa, Àfrica i Àsia, que connectarà diferents punts del món amb la Xina, suplint la manca de matèries primeres i recursos energètics del país. En direcció oposada, les empreses xineses hi enviaran els seus propis béns tot aprofitant les millores en la comunicació.

El govern ha creat un fons de prop de 32.506 milions d’euros —Silk Road Fund (Fons de la Ruta de la Seda) — per donar suport financer a la proposta de l’OBOR. A més, s’espera que la iniciativa atregui 81.275 milions d’euros a través del Banc Asiàtic per a la Inversió d’Infraestructures (AIIB en les seves sigles en anglès), establert l’octubre de 2014 amb la finalitat de contribuir a finançar la construcció del projecte.

A l’Informe d’Inversions i Infraestructures del govern xinès s’hi diu que la iniciativa One Belt One Road i el llançament de l’AIIB, després de la catorzena taula rodona entre la Unió Europea i la Xina del maig de 2016 a Brussel·les, és la proposta més important duta a terme per Beijing l’última dècada.

L’acadèmic Haiquan Liu subratlla en el seu article The Security Challenges of the “One Belt, One Road” que, pel que fa a l’abast espacial, l’àrea del One Belt a través del continent euroasiàtic es pot dividir en tres parts. L’àrea central, l’àrea extensa i l’àrea radial. L’àrea central inclou la Xina, Rússia i cinc països de l’Àsia Central: Kazakhstan, Uzbekistan, Kirguistan, Tajikistan i Turkmenistan. L’àrea extensa inclou Índia, Pakistan, Iran, Afganistan, Mongòlia, Bielorússia, Armènia, Ucraïna i Moldàvia. L’àrea radial inclou Àsia Occidental, la UE, i pot connectar-se amb Japó, Corea del Sud o altres país de l’Est asiàtic (2017, p. 131). En aquest treball ens centrarem en els reptes de l’àrea central.

Figura 1. Rutes comercials del projecte One Belt One Road (OBOR)

L’OBOR és també la continuació de l’estratègia de Desenvolupament a l’Oest impulsada pel president Jiang Zemin a les acaballes dels 90. Un dels objectius de l’estratègia actual és corregir els desequilibris socioeconòmics entre les províncies costeres i les menys avançades províncies centrals (Yunnan, Xinjiang, Qinghai i Sichuan), impulsant les oportunitats de les províncies més pobres al mercat exterior en sectors com la construcció, la producció de ferro i de carbó, etc.) (Ekman 2017, p. 1 0).

Al seu article, Alice Ekman subratlla que mentre la retòrica oficial a la Xina descriu l’OBOR com un win-win —connectant el món, ajudant els països en vies de desenvolupament a créixer i millorant l’accés xinès a recursos i mercats exteriors— altres observadors externs ho veuen d’una manera menys entusiasta (2017, p. 17). No tothom, especialment els grans poders, veuria amb bons ulls l’extensió de la influència cultural i geopolítica de la Xina. Això pot dur a conflictes amb altres poders i a enfrontar reptes de seguretat que podrien impedir la construcció inicial. En les següents línies intentarem analitzar les possibilitats d’aquest projecte, tenint en compte els problemes de l’Àsia Central, que és al bell mig d’aquest camí, i com d’altres poders externs hi poden influir.

 

Reptes per a esdevenir un poder disruptiu global

La Xina ha iniciat passos importants cap a la realització d’aquesta ambiciosa proposta. En primer lloc, va crear el Fons per a la Ruta de la Seda, amb una dotació pressupostària de 40.000 milions de dòlars. El Banc Asiàtic d’Infraestructures (AIIB) va veure la llum l’octubre de 2014, amb una inversió de 100.000 milions de dòlars de capital inicial. Per altra banda, el nou Banc de Desenvolupament disposa d’uns 100.000 milions d’inversió complementària. Tots aquests passos es poden considerar moviments d’èxit, però són significativament petits en relació als reptes pendents per assolir.

Tenint en compte l’estat de les regions i la relació entre alguns dels països que participen en l’OBOR, seguidament analitzarem el “dèficit d’infraestructures” i el “dèficit de seguretat” del projecte.

“Dèficit d’infraestructures”

Teòricament, la iniciativa OBOR presagia un projecte exitós, però cal  examinar les possibles amenaces a les quals s’enfronta. Minimitzar problemàtiques com les tensions en la relació diplomàtica entre els països participants o els conflictes interns dels estats esmentats apareixen com alguns dels factors més rellevants per a garantir l’èxit de la implementació del projecte.

El trànsit buit, l’alt cost del servei i la inactivitat del mateix s’expliquen pel desequilibri entre el comerç internacional entre Europa i Àsia, una participació dèbil de l’Àsia Central i la disparitat en els estàndards tècnics i tecnològics. Aquí examinarem el “dèficit d’infraestructures” amb l’exemple de l’Àsia Central, una de les àrees nuclears de l’OBOR. Tenint en compte el que apunten diferents fonts, aquesta regió pot ésser considerada la més problemàtica per les mancances del seu sistema d’infraestructures.

 

Figura 2. Reserves de gas al Kazakhstan

La regió intracontinental estava vertebrada per la xarxa d’oleoductes de la URSS i el sistema elèctric, carreteres i vies ferroviàries, dissenyades per estar al servei de les necessitats per la secció russa de l’economia soviètica. Mentrestant, els vincles entre els països centreasiàtics, així com les relacions comercials amb l’est i el sud, es van mantenir infradesenvolupats (Cooley 2016, p. 3).

Avui en dia, el paisatge econòmic i geopolític de l’Àsia Central ha canviat significativament amb l’ascens de la Xina. Amb les inversions xineses a la infraestructura energètica de la regió, moltes d’aquestes antigues repúbliques soviètiques han pogut reduir la seva dependència respecte Rússia. Els grans oleoductes i gasoductes de la regió estaven controlats pel veí rus fins fa pocs anys. Cal afegir que Xina ja és un poder econòmic preeminent a l’Àsia Central: les companyies xineses són propietàries de prop del 25% de la producció de petroli del Kazakhstan i de gairebé la meitat de les exportacions de gas del Turkmenistan, mentre el Banc Exim de la Xina és el primer creditor de Tadjikistan i Kirguistan, retenint, respectivament, el 49% i el 36% del deute governamental (Ekman 2017, p. 27).

El desenvolupament d’infraestructures és al cor de la iniciativa. Per tant, és important que tots els esforços i prioritats se centrin en aquesta tasca. El pla d’acció de la Comissió pel Desenvolupament Nacional i la Reforma (NDRC) de la Xina, publicat el març de 2015, subratllava quatre tipus clau d’infraestructura, incloent transport, energia, telecomunicacions i zones industrials especials. Els ambiciosos plans de la Xina encara han de recórrer un gran camí per esdevenir veritablement disruptius en l’escenari geopolític global.

“Dèficit de seguretat”

El repte més seriós per a la Xina són les suspicàcies amb què d’altres països veuen les aspiracions estratègiques d’aquesta potència. Això ens du a un dels problemes tradicionals de seguretat entre els grans poders en competició, una competència que desencadena riscos potencials i tensions geopolítiques a la Xina. Investigadors de l’Institut Francès de Relacions Internacional han subratllat que la iniciativa objecte d’estudi està pensada per crear una esfera d’influència xinesa a l’Àsia, en una temptativa de soscavar el paper dominant dels EUA en la política mundial (Nicolas 2017, p. 17). És per aquest motiu que els investigadors del Consell Europeu de Relacions Internacionals consideren que els EUA tindran quelcom a dir sobre l’OBOR. Mentre la Xina avança en l’execució del projecte, els americans es veuran forçats a incrementar l’atenció que presta a l’Àsia Central i a la influència xinesa a la regió. Això tindrà conseqüències en la implementació de l’estratègia xinesa (ECFR 2015, p. 12).

També s’espera una certa resistència russa, tenint en compte la cautela amb què Vladimir Putin va rebre l’anunci del president xinès el 2013. A més, Rússia compta amb el seu propi projecte a Euràsia sobre les antigues repúbliques soviètiques, la Unió Econòmica Eurasiàtica (EAEU), que inclou Armènia, Bielorússia, Kazakhstan, Kirguistan i Rússia. A Rússia li preocupa el fet que la iniciativa OBOR cobreixi àrees dins l’esfera d’influència tradicional russa. El nucli de la discussió entre Rússia i la Xina rau en les opcions de conjugar els interessos estratègics de l’OBOR amb els de l’EAEU. Per definició, l’OBOR i la Unió Eurasiàtica semblen filosòficament diferents: mentre el primer es proposa connectar la Xina amb regions com Europa, l’Orient Pròxim i el sud de l’Àsia a través de l’Àsia Central, la EAEU és un projecte polític creat per garantir un lideratge regional rus i donar un tractament preferencial al seu mercat constituït pels antics membres de la Unió Soviètica (Cooley 2016, p. 9). Els experts xinesos consideren que la Unió Eurasiàtica pot dividir les antigues repúbliques soviètiques obligant-les a triar si volen estrènyer els seus vincles amb la Xina o amb Rússia.

 

Figura 3. Cimera a Beijing sobre l’OBOR, maig 2017.

El següent repte de seguretat és la confusió política regional a la regió, que pot arribar a ser un obstacle en la implementació de la iniciativa. La major part dels països de l’àrea de l’OBOR es troben en vies de desenvolupament, i s’hi sobreposen múltiples factors, com les contradiccions de classe i qüestions de tipus religiós i ètnic, com el conflicte del govern xinès amb la minoria uigur, la tibetana o mongola, amb les conseqüents restriccions religioses o culturals. La inversió xinesa a l’Àsia Central en part cerca impulsar nous mercats per provar d’estimular l’intercanvi amb la infradesenvolupada regió autònoma de Xinjiang, a través d’una millor interconnexió, amb els mercats xinès i exterior. Així, Beijing espera contenir el descontent polític i econòmic, que ha derivat en aixecaments regulars entre la població, predominantment uigur i musulmana.

En l’àrea central del projecte, Xina s’enfronta a dos reptes potencials: la creixent xenofòbia cap els xinesos i la divisió social i ètnica, que juga un paper clau en el desenvolupament i la implementació del projecte. La inestabilitat política del Kazakhstan, amb constants protestes populars documentades, és un dels més paradigmàtics. La Unitat d’Intel·ligència del The Economist explica que es van dur a terme manifestacions antixineses a Almaty entre 2007 i 2012, arran de les informacions que constataven que el govern es preparava per vendre terres de conreu a companyies xineses. La compartició de petroli i gas de propietat xinesa és un dels punts de l’acord que més controvèrsia generen, malgrat el fet que el Kazakhstan es troba relativament obert a la inversió estrangera comparat amb els seus veïns (2015, p. 11).

La situació política en alguns dels països implicats es caracteritza per una gran vulnerabilitat i incertesa pel que fa a la integració dels interessos nacionals. A tall d’exemple, la situació política al Kirguistan i Tadjikistan ha passat per molts alts i baixos. Particularment, els conflictes entre el nord i el sud del Kirguistan han esdevingut habituals i el país, després d’informar que prendria part efectiva de l’OBOR, va declarar al 2013 que es retirava del desenvolupament de la xarxa ferroviària entre la Xina, el Kirguistan i Uzbekistan, magnificant així el problema de les garanties de coordinació. Per la seva banda, Somàlia i l’Oceà Índic, el Iemen, l’Iran i el Pakistan estan esdevenint, progressivament, països amb riscos potencials. A mesura que la Xina s’impliqui en el projecte i arribin les inversions i els responsables de l’execució de les obres, és d’esperar que s’incrementi el cost de les inversions i, així, es redueixi l’eficiència, fet que pot perjudicar els interessos xinesos.

               

Conclusions

El concepte de l’OBOR parteix de la noció que el desenvolupament econòmic durà una major estabilitat social, econòmica i política a la regió.

Tanmateix, per tal d’aconseguir aquesta estabilitat política, és recomanable posar ordre dins de les regions escollides. És necessari tenir en compte els factors que poden obstaculitzar-ne una correcta implementació. Un repte clau per a la Xina és fomentar el desenvolupament de mecanismes de cooperació regional creïbles en l’àmbit energètic, el que inclou poders regionals.

D’acord amb els observadors, difícilment Rússia es veurà satisfeta amb el creixement de la influència de la Xina a l’Àsia Central, amb la pèrdua consegüent de rellevància de Moscou a la regió. Per la seva banda, pel govern xinès, Rússia és l’únic país que pot garantir la pau i la seguretat als territoris de l’Àsia Central, escassa a una regió que parteix d’un gran dèficit d’infraestructures. Al mateix temps no podem obviar que, després del deteriorament de la relació entre Rússia i els països occidentals, Rússia i la Xina han millorat les seves relacions geopolítiques i és probable que s’aprofundeixi la cooperació entre ambdós països.

Quatre anys per a un projecte d’aquestes dimensions és un període molt curt. No hi ha informació oficial sobre quines seran, exactament, les rutes i els epicentres de transport, o el nombre exacte de països que hi participaran: per ara, la Xina afirma que hi ha uns 60 estats interessats. També és important tenir en compte que a l’hora de maximitzar la relació cost-benefici, serà necessari assegurar l’existència d’un volum suficient de mercaderies que transitin d’Europa a la Xina. No és descartable que s’exportin molts productes de la Xina cap a Europa, però no en la direcció oposada. L’OBOR podria per tant, esdevenir un projecte fallit des del punt de vista de la desigualtat comercial.

Sens dubte, la Xina està provant de mostrar-se com un jugador influent  a l’arena internacional, Tanmateix, resten tota una sèrie de qüestions que poden alentir els seus objectius. De ben segur que la cooperació regional pot donar resultats, però no cal dir que el projecte té unes ambicions tan grans com camí li queda per recórrer.

*Nadia Kovaleva (@nakovalski). Llicenciada en traducció per la Universitat Pedagògica Estatal de la República de Txuvàixia. Màster en Relacions Internacionals per la Universitat Ramon Llull. Amb la mirada posada en la Federació Russa i l’espai post-soviètic.

 

Bibliografia

  1. COOLEY, A. (2016), “The emerging political economy of OBOR: The challenges of promoting connectivity in Central Asia and beyond”, Center for Strategic and International Studies, A report of CSIS Simon Chair in political economy <https://csis-prod.s3.amazonaws.com/s3fs-public/publication/161021_Cooley_OBOR_Web.pdf> [Accessed: 4th February 2018]
  2. ECFR (European Council on Foreign Affairs), “One Belt, One Road: China’s great leap outward”, China Analysis, June 2015 <https://www.files.ethz.ch/isn/191753/China_analysis_belt_road.pdf> [Accessed: 5th February 2018]
  3. EESC (European Economic and Social Committee) (2016), “The Report on Infrastructure and Investment: The One Belt One Road Initiative and the launch of the Asian Infrastructure Investment Bank (AIIB)”, 14th China-EU Round Table, May 10
  4. EKMAN, A. et al. (2017), “Three years of China’s New Silk Roads: From Words to (Re)action?” Institut français des relations internationales, Études de l’Ifri <https://www.ifri.org/sites/default/files/atoms/files/ekman_et_al_china_new_silk_roads_2017.pdf> [Accessed: 2nd February 2018]
  5. LARUELLE, M. (2018), “China’s Belt and Road Initiative and its impact in Central Asia”, Washington, D. C.: The George Washington University, Central Asia Program
  6. LIU, H. (2017), “The Security Challenges of the “One Belt, One Road” Initiative and China’s Choices”, Council on Integrity in Results Reporting XXIII (78), pp. 129 – 147. Doi:10.1515/cirr-2017-0010
  7. PANDA, J. (2016), “China’s Transition Under Xi Jinping”, China Year Book 2015, Institute for Defence Studies and Analyses, New Delhi: Pentagon Press
  8. The Economist, “Prospects and challenges on China’s ‘one belt, one road’: a risk assessment report”, Economist Intelligence Unit 2015