02/01/2019

Reivindicar Lluc Beltran

Per Catalans Lliures

Per Alexander Golovín

 

La construcció d’un moviment intel·lectual capaç d’imaginar un projecte de país, de projectar-se en el futur per repensar-lo i millorar-lo, necessita abans de res, entendre la seva tradició de pensament, la seva història. En aquest sentit, una de les mancances que segueix arrossegant Catalunya des de fa dècades, com a mínim per a esdevenir un “país normal”, és la reivindicació de la tradició liberal. Existeixen personalitats catalanes de gran prestigi i polítics catalans que s’han definit com a liberals, però sempre amb la boca petita i procurant que la gent no en reconegués el terme, que semblava ser pecat. Tot i aquestes ànimes lliures que s’han definit com a defensors de la llibertat dels 360 graus, en algun moment o altre, Catalunya recentment no ha gaudit d’un moviment polític o intel·lectual liberal. Analitzar les causes —i possiblement les conseqüències— d’aquest fet minoritari a Europa, que ens allunya del món occidental, és una tasca titànica i complexa que avui no farem, però és evident que si els catalans volem fer aflorar el liberalisme a casa nostra el primer que hem de fer és reclamar la memòria liberal catalana. A diferència de Catalunya, on oblidem els nostres savis en un racó, tots els països amb fortes tradicions liberals posseeixen referents que permeten als seus respectius moviments avançar.

Una de les figures liberals catalanes més il·lustres és, sense cap mena de dubte, Lluc Beltran. Nascut el 1911 a Alcanar, en el si d’una família acomodada del món rural, Beltrán es va llicenciar en Dret i gràcies a les seves excel·lents qualificacions va obtenir una beca per estudiar economia a la London School of Economics. Allà es va familiaritzar amb les idees de la llibertat i va tenir el privilegi de tenir com a professors a tòtems liberals com Lionel Robbins o Friedrich A. Hayek. Tot i el contacte amb ells, en aquell moment la London School of Economics era una de les seus més importants del pensament fabià dels germans Webb i això influí a Beltran, que va decantar-se inicialment per Keynes. Un cop tornat a Catalunya va ser secretari particular de Cambó, durant la guerra civil va exercir de funcionari de la Generalitat amb Tarradellas i després de la guerra es va guanyar la vida de professor universitari gràcies a la seva amistat amb Cambó. Un cop Tarradellas va tornar de l’exili també va ser nomenat patró de la Fundació Montserrat Tarradellas, a Poblet.

Tots els anys que va dedicar a obtenir la Càtedra d’Economia Política, van permetre que Beltran conegués a fons els sistemes bancaris i mutés cap a posicions hayekianes. Un canvi que anys més tard lamentaria per no haver acollit abans les posicions del seu mestre i, «pel temps perdut en reconèixer l’evident». També escriu i publica obres d’èxit com “Economistas modernos” (1951) –a petició de Vicens Vives- i “Historia de las doctrinas económicas” (1960), amb l’objectiu de contrarestar el tsunami de keynesianisme que en aquells moments inundava Espanya. Durant aquella època va portar referents essencials de l’Escola Austríaca a la península ibèrica, i va coordinar i prologar una sèrie d’articles de Hayek, Popper i Röpke per Ordo, la revista que va propiciar la creació de l’ordoliberalisme i el miracle alemany dirigit pel ministre d’Economia Ludwig Erhard durant el govern d’Adenauer, als anys cinquanta.

Beltran va dedicar bona part de la seva vida intel·lectual a desmentir els pilars teòrics del socialisme i l’intervencionisme econòmic. Segons el canareu, en la modernitat occidental hi ha dos corrents filosòfics que han determinat el nostre món: el marxisme, que troba el seu origen en el racionalisme cartesià i més tard en Rousseau; i el liberalisme, que neix amb l’empirisme de Locke i evoluciona amb Hume, Burke, Tocqueville o Adam Smith. Aquests fonaments intel·lectuals el van portar a defensar principis bàsics del liberalisme com l’ordre espontani del mercat i la limitació dels poders de l’Estat, però també del procés d’evolució i desenvolupament de les institucions socials a través de la conducta humana. Una idea formalment conservadora que reivindiquen pensadors contemporanis com el britànic Roger Scruton. L’economista dedicà part de la seva obra a tractar els perills de la inflació, que considera un impost encobert. També va teoritzar sobre els efectes econòmics de la Reconquesta espanyola, una lluita de vuit segles contra els musulmans, que segons Beltran, va generar una mentalitat intervencionista en la política econòmica espanyola.

Finalment, l’autor planteja la necessitat d’impulsar una agenda liberal reformista i pragmàtica, capaç de conciliar teoria i praxi. En el seu article “Liberalitzar no és fàcil”, Beltrán subratlla que «una liberalització intel·ligent, no només des del punt de vista econòmic sinó també polític, ha de dictar mesures els efectes beneficiosos de les quals, arribin a la totalitat de la població, o almenys a la major part de la mateixa, des del principi. Ha d’evitar que alguns sectors de la població només resultin beneficiats al final del procés liberalitzador. I no ha d’oblidar en cap moment que la política és l’art del possible».

Ja en la maduresa intel·lectual, Beltran va fundar Unión Editorial i es va dedicar a formar joves deixebles que han acabat sobresortint en el camp liberal, com Jesús Huerta de Soto o Bernaldo de Quirós. L’economista català també era una figura respectada a la Mont Pelerin Society, una de les organitzacions de pensament liberal més importants de la història fundada per Hayek i Friedman.

Beltran va ser un ferm defensor de l’economia de mercat i refractari de l’intervencionisme del sector públic en l’economia, és a dir: un profund defensor de les llibertats. El seu pensament es pot resumir amb una de les seves afirmacions més recordades: “La llibertat econòmica és clau per a la prosperitat dels pobles i per a la llibertat política dels ciutadans”. Històries com la seva posen de manifest la nostra incapacitat per protegir el nostre patrimoni intel·lectual però ens marca el camí per esdevenir el país normal que albirem.